divendres, 6 de juliol del 2012

Mal de guixes


A mitjan 1937 apareixen els primers símptomes d’un fenomen que marcarà profundament els esparreguerins potser més que la guerra: la gana. Un període que s’estendrà fins al final de la dècada dels quaranta. Uns  anys que seran més llargs que un dia sense pa.

Durant tres anys el Principat concentrarà tots el recursos en l’empresa militar i alhora la guerra dificultarà l’accés per a obtenir gra forà, problema que es veurà agreujat amb la divisió del país de la resta del territori republicà, quan els franquistes ocupin Vinaròs.  A més, Catalunya s’anirà omplint de refugiats, més boques per a alimentar. La nostra vila en rebrà 500, xifra que significa un augment de població del 12%. Aquesta situació s’agreujarà a mesura que el setge s’estrenyi.

Amb la fi del conflicte armat la situació no millora, ans el contrari, tres anys de guerra han deixat un país desfet. Cal sumar-hi, a més, una Europa en guerra i un nou model econòmic basat en la propietat privada, l’intervencionisme i l’autarquia. El model de caire feixista farà que la postguerra desemboqui en una prolongada depressió econòmica, que portarà àmplies capes de la població a la misèria. Els somnis de grandesa d’esdevenir un estat autosuficient restringiran el comerç exterior i, a més, l’Estat dictarà des de la producció i la distribució de productes fins al subministrament de les matèries primeres i els preus de mercat. En sectors com l’agricultura és on es notarà més el control; l’Estat es convertirà en l’únic comprador dels fruits agrícoles i els preus baixos que es fixaran per als aliments de primera necessitat faran caure dràsticament la producció, si més no en el mercat oficial.

A la pràctica s’establiran dos sistemes d’abastiment: el racionament, escàs i ineficaç, mitjançant les cartilles, i paral·lelament l’estraperlo, que generarà una inflació desorbitada dels preus. Es calcula que el 70% de les setmanades es destinarà al menjar, ja que productes bàsics com l’oli, el pa o les patates tindran un augment del 500% l’any 1943, si comparem amb abans de la guerra. El contraban esdevindrà una pràctica generalitzada per tots aquells que tinguin accés als productes bàsics, i es convertirà en un gran negoci per a les persones pròximes al poder. La fam esdevindrà una empresa molt lucrativa.



La unió dels factors donarà com a resultat una llarguíssima postguerra de deu anys, que serà especialment dura a les zones urbanes i industrials. Per desgràcia, Esparreguera es trobarà en aquest grup; la realitat socioeconòmica, amb un sector fabril potent, farà molt vulnerable el poble a la gana, tal com mostra el document de 5 de gener de 1940 (amb dades extretes de l’any 1936): d’una població activa de 2.319 persones només 300 persones es dedicaven a l’agricultura; la resta haurà de fer mans i mànigues per a alimentar-se, amb uns sous baixíssims i uns alts índexs d’atur. Aquesta informació es pot complementar amb la carta enviada al Jefe Provincial del Servicio Nacional de Trigo l’any 1941 en què s’especifica el nombre d’hectàrees dedicades al conreu de gra i llegums al terme; amb una presència significativa d’espècies poc apreciades a la cuina i avui desaparegudes dels nostres conreus, com són el blat de moro i les guixes. 
  
    
                         



La misèria anirà transformant la vida i noves imatges s’integraran en la quotidianitat esparreguerina; els primers símptomes s’observaran en els prestatges de les botigues de queviures, que a poc a poc s’aniran buidant. La farina començarà a faltar i la seva qualitat empitjorarà. El pa esdevindrà una autèntica obsessió.

Als camps del voltant de la vila l’herba estarà permanentment segada per tal de donar de menjar a les bèsties dels corrals. Conills, colomins i gallines ompliran els terrats de les cases. Aquesta serà la poca proteïna animal a què es tindrà accés.

Als horts, claus per a la supervivència de moltes llars, els propietaris s’organitzaran fent rondes a la nit, per evitar els robatoris de bandes de canalla famèlica.

A les cases, les famílies es barallaran pel menjar i d’altres el compartiran, i donaran la poca llet que hi haurà als més dèbils: vells, nens i malalts.

L’escudella cada dia serà més aigualida i els dies de festa, com Nadal, el gran banquet constarà d’un únic plat: col bullida com la utilitzada per a alimentar els animals.

Grans i petits estaran al voltant de la taula traient els corcs dels llegums amb agulles de cosir; la recompensa d’un incòmode viatge a les terres de Lleida i Tarragona per a intercanviar peces de roba robades a la fàbrica a canvi d’un farcell de faves corcades, amb el perill afegit de no ser confiscada la preuada mercaderia per alguna parella de la Guàrdia Civil.

Nens jugant a les bòbiles, passant la tarda remenant piles de clofolles per a trobar-hi una ametlla... Com deia el meu avi: “És una llàstima que la pana de la colònia no es pogués menjar”.

Els hàbits alimentaris canviaran ràpidament: les guixes esdevindran omnipresents i la carn serà sinònim de luxe i festa. L’enginy farà aparèixer la xocolata de garrofes, el cafè de cigrons i truites de “polvos”, sense ou, del tio Nelo. Però si un producte esdevé el leitmotiv de l’època, aquest és el pa negre; elaborat amb tota mena de farines, des del groc intens del blat de moro passant per tota la gamma de marrons que ofereixen els cereals o succedanis.

L’obtenció de queviures esdevindrà una prioritat, que justificarà tots el mètodes: deixar a deure a les botigues, malvendre els objectes de valor, favors sexuals, el bescanvi, el furt, la solidaritat d’una tupida xarxa social o, en casos de desesperació, donar els nens a entitats caritatives, tal com reflecteix el llibre d’actes de l’Ajuntament en la sessió de 26 de març de 1940;“4º Del resultado de una visita al Iltre. Sr. Presidente de la Casa Provincial de Caridad, efectuada por el Sr. Doménech, interesándose para que sean admitidos en los asilos de dicha Institución diversos niños cuyos padres se hallan en estado de no poderles atender, habiendo resultado favorable la impresión recogida.”  D’altra banda, el règim posarà en marxa una xarxa de beneficència, l’Auxilio Social i només a la província de Barcelona es repartiran l’any 1940 un milió i mig de racions. El finançament s’aconseguirà amb iniciatives tan curioses com el dilluns “Día sin postre” i el “Plato único”, que consistia que els dies 1 i 15 de cada mes els restaurants i fondes servien només un plat i cobraven el servei complet, impostos recoberts de solidaritat.


Al poble s’hi va situar el menjador infantil situat a l’actual restaurant Montserrat.

fotografia de l'arxiu Puig

En aquest context, no és estrany que a principi de 1939, a la vila aparegui una estranya epidèmia que motivarà l’arribada dels doctors E. Ley i C. Oliveras de la Riva, per a estudiar in situ el fenomen. Tal com expliquen a la Revista Clínica Española, el primer cas afectà l’ebenista L.A.S de 27 anys “en octubre de 1939, en plena salud y sin pródromos de ninguna clase, comenzó a notar por las noches, estando en la cama, calambres en las pantorrillas y también, aunque de forma más atenuada, en los muslos. Los calambres se repetían cada noche. Así pasó siete dias y entonces observó que al andar arrastraba la punta de los pies, especialmente el derecho, presentando ligero temblor en las manos. Al mes del comienzo de la afección aparecieron micciones imperiosas e involuntarias, a chorro. Las defecaciones eran también imperiosas y las deposiciones, en número de una o dos diarias eran de consistencia y aspecto normal. Algunas veces estreñimiento.
La dificultad para la marcha fue en aumento, resultando que ya en vez de arrastrar la punta del pie, lo que arrastraba y sobre lo que se apoyaba, era la mitad anterior de la planta del pie, instaurándose una marcha tipo digitigrada.
Pasados cuatro meses, ingresó en el “Instituto Neurologico Municipal”, donde sólo hay que añadir y señalar que el temblor intencional y de grandes oscilaciones llegó a incapacitarle para afeitarse y comer”.

En arribar a Esparreguera troben 30 casos, una mitjana elevadíssima si comparem amb els 10 d’Olesa de Montserrat, 12 a Igualada o els més de 25 en una ciutat important com era Terrassa.

El mal seguirà un patró: afectarà majoritàriament homes, joves, gent humil i especialment treballadors de la fàbrica. No es donaran casos ni en nens, ni pagesos ni tampoc entre les classes benestants.

Les investigacions apuntaran en un primer moment a causes infeccioses. L’afectació de la població jove farà pensar en el retorn d’aquests de les trinxeres i amb malalties com la febre de Malta, però la hipòtesi serà descartada. Seguidament se sospitarà que l’origen és a la mancança d’aliments, ja que la població associarà els períodes de pitjor alimentació amb l’aparició de la malaltia, però l’estudi minuciós de 19 casos mostrarà que els malalts no tenien un dèficit vitamínic tot i tenir una dieta energèticament molt deficitària (només es cobria 1.200 calories/dia de les 2.000/2.500 calories/dia recomanades per l’OMS). La resposta s’acabarà trobant en una intoxicació alimentària. En totes les dietes analitzades una lleguminosa esdevindrà hegemònica: la lathyrus sativus, les guixes.

Pacient del carrer de Barcelona, 16
Esmorzar: un plat de guixes, faves o pèsols
Dinar: un plat de guixes amb amanida d’enciam, ceba i tomàquet
Sopar: un plat de guixes, un got de llet i una ració de pa

Pacient del carrer de Sant Miquel, 22
Esmorzar: pa i una poma, o xocolata
Dinar: verdura amb patata o guixes amb patates, amanida d’enciam, tomàquet i ceba, ració de pa
Sopar: guixes amb patates, una poma, ració de pa

La malaltia es coneix com a latirisme mediterrani, popularment anomenat el mal de les guixes.

El creuament de dades de l’estudi mèdic amb el padró municipal ens ha permès mostrar una radiografia bastant acurada de la realitat familiar d’alguns malalts. Com per exemple, el cas de Joan del carrer de Madoz, fill d’Olesa de Montserrat, obrer d’una fàbrica de perxes de 28 anys, un noi de qui depenia econòmicament tota la família: la seva esposa Carme, la sogra i tres fills petits, el més gran de 5 anys. Com devien alimentar els tres nens a partir de llavors?

Al carrer de Barcelona en trobem un parell de casos. Per exemple, al número 16, la Margarita de 27 anys, treballadora fabril, mare d’una filla de quatre anys, que viurà juntament amb el marit i la sogra. A la preocupació per la malaltia, caldrà sumar-hi el dolor per l’absència del cunyat, ja que la seva militància d’esquerres l’havia portat lluny dels seus, possiblement a algun camp de refugiats a l’altra banda de la frontera. Les guixes seran l’únic plat que tastaran.

Si anem al carrer de Sant Miquel ens trobarem amb el cas del Joan, de 47 anys, treballador de la colònia a la secció de carbur, que haurà de deixar la feina l’octubre de 1941. El mal de guixes l’impossibilitarà de seguir aportant l’únic jornal que entrava a casa seva i del qual depenien la seva esposa, tres fills, la sogra i un nebot que vivia amb ells.


Gràfic per cortesia de Núria Mones
El panorama de misèria que presenta l’Esparreguera dels anys 1940 deixarà empremta en la demografia amb un creixement positiu de només 38 persones en una dècada; si bé les taxes de mortalitat tendiran a baixar, exceptuant pics, com el dur 1942. La carestia modificarà la natalitat i la nupcialitat al poble. Després de l’eufòria que significà el final de la guerra, els casaments i els naixements s’enfonsen, davant la impossibilitat d’alimentar més boques.

D’aquella època en sortirà una generació, que va desapareixent, d’àvies i avis amb hàbits estranyíssims, gairebé de psiquiàtric, com tenir el rebost sempre ple a vessar, encara que tinguessin el supermercat davant de casa; dinars amb plats que sobreeixien, olles sempre plenes, l’obsessió per anar al self-service i repetir tant com es volgués... Tot allò que tant s’havia somiat durant anys de tenir l’estómac buit.