S’acosta el Nadal del 1945. A La Vanguardia Española del 20 de novembre,
Brandy Bruch anuncia el sorteig de 1.000 pessetes i 20 viatges a Montserrat per
a assistir a la Misa del Gall entre anuncis de cava Canals i Nubiola i
succedanis d’ous dessecats Potax. A les pàgines d’internacional s’intueix un
nou món: a Nuremberg el judici contra el nazisme arriba a la seva 23a. sessió. Als
Estats Units les fàbriques que produeixen bombes atòmiques treballen 24 hores
al dia i a Moscou se celebren converses tripartites entre els vencedors de la
guerra per tal de repartir-se les àrees d’influència. Pocs mesos després del
final de la Guerra Mundial ja s’intueix el “taló d’acer”, tot i que Churchill
encara no ha tingut temps de posar-li nom.
El cop
A les sis del matí tot just comença a trencar el
dia. Quatre homes i un paquet surten del número 41 del carrer dels Rajolers i
es dirigeixen a la pròxima estació de Sants per agafar el tren de dos quarts de
set. Es coneixen del barri, encara que la majoria són nouvinguts. Han coincidit
en alguna ocasió al Bar Buena Sombra o en alguna fontada a Montjuïc. Formen
part del paisatge de pisos de rellogats i de l’estraperlo de caliquenyo amb el
qual paguen el llit.
Durant tot el trajecte pràcticament no es
dirigeixen la paraula. L’ambient al vagó tampoc no acompanya per fer massa
gresca: hi predominen les cares lleganyoses i els badalls, barreja de gana i
son. Un dels quatre homes, prim i amb vestit clar intenta fer veure que dorm,
el més jove i alt té la vista clavada al paquet, el tercer, un valencià petit i
rabassut, mira la riba del riu Llobregat completament gebrada, l’últim està
abstret llegint, amb mans de picapedrer sosté el diari El Alcázar.
A l’arribada a l’estació de Martorell, baixen del
tren i comencen a caminar per la carretera en direcció a Olesa de Montserrat. Hi
ha poc trànsit i algun vianant amb el qual es creuen pel camí. Després d’una
bona estona arriben al punt indicat: un revolt de la carretera comarcal que
comunica Esparreguera amb Olesa, just davant del Pont del Truquell. Els 4 homes estudien el lloc i s’amagen
just al tomb que fa la corba darrere d’uns esbarzers. En aquest cau improvisat
el valencià rabassut desfà el paquet de paper curosament embolicat i apareix
una metralladora usada ja en mil batalles. Es nota que no és la primera vegada
que la manipula. En un tres i no res ja té l’arma muntada, només queda
esperar.
És gràcies a aquests petits grups que la CNT pot mantenir l’acció guerrillera; informadors, zulos d’armes, subministrament d’intendència, refugis segurs... La camaraderia d’aquests militants va molt més enllà de l’afinitat dels ideals: els uneix la derrota i l’esperança, il·lusa, que a la Gran Guerra encara li falta un epíleg per a escriure. Hi ha una màxima però que cap maqui no pot oblidar: desconfiar de tothom. La commuta d’una pena de mort, tortures insuportables o l’esgotament d’estar sempre contra el món poden convertir un camarada en un condifent policial. Sempre hi ha l’ombra del dubte. Ben aviat, els quatre sabran si són víctimes d’un parany o estan a punt d’apoderar-se d’un important botí.
L'espera es fa llarga. Passen alguns camions. Al
cap d'una hora, a tres quarts d’onze del matí, se sent un cotxe provinent
d’Esparreguera; és el motor d'un Talbot i la matrícula és l'indicada: V-19608. En
arribar al torrent, l’automòbil redueix la marxa per agafar el revolt d’entrada
al pont. El més jove dels quatre maquis dóna l’ordre d’obrir foc: «Ara!» i es
dispara un tret seguit d'una ràfega de metralladora. Set bales impacten contra
al cotxe, que dibuixen una diagonal imperfecta que va del capó fins al vidre
del parabrisa. De cop, s'atura el soroll dels trets, l’arma s’ha encallat. El
conductor, Domingo Carbó i Llop, amaga el cap, no es deixa intimidar i prem
l’accelerador a fons. El Talbot marxa escopetejat per una carretera que es
coneix de memòria. Malgrat l'ensurt, només el fuster Agustí Simó i Codina rep
una lleu ferida al cap. Uns pocs centímetres l’han salvat de la mort. Tant el
xofer com Doña Maria en surten il·lesos, així com també el seu marit, la
persona a qui anava dirigit l'atemptat: Don Alfredo Sedó i Peris-Mancheta.
 |
| Talbot del Sedó amb els impactes de bala. Foto cedida per Pere Julià Subirana |
Don Alfredo és un destacat industrial tèxtil, l’amo
d’una de les colònies fabrils més grans de l’Estat. El que fou membre destacat
del Partit Radical, conseller de la Generalitat el 1935 i escapat a Sevilla a
l'any 1936, des d'on assumí tasques d'intendència per a vestir i abrigar
l'exèrcit franquista. Amb el cotxe també s'ha escapat l'altre objectiu de
l'atemptat: 330.000 pessetes, la paga doble de Nadal. Una autèntica fortuna
que, una estona abans, el mateix Sedó havia anat a retirar a la seu del Banco
Bilbao Vizcaya d'Esparreguera. Don Alfredo és home de vells costums i és molt
conscient del que implica ser L'Amo. La paga la remena ell. Hi ha coses que cal
fer-les en persona perquè cap treballador no torni a oblidar mai més qui mana.
El cotxe deixa una polseguera. El grup de maquis
desconeixen si alguna bala ha tocat el Sedó. El que sí que s'ha esfumat són els
quartos. No hi ha gaire més a discutir, tan sols un objectiu: fugir riu avall. Ben
aviat, la zona s'omplirà de guàrdies civils i tot plegat pot acabar molt
malament.
 |
| Indret on es produeix l'atemptat. Foto aèrea de 1946. Font: ICGC |
 |
| Possible punt des d'on els maquis dispararen |
La fugida
Tot just el cotxe arriba a la fàbrica ja sona el
telèfon de la Casa Cuartel d'Esparreguera. A la caserna, el caporal de la Guàrdia
Civil, José López Oliva i quatre agents més es posen en moviment, baixen a la
fàbrica i es dirigeixen al lloc dels fets. 4 casquets de bala 9 mm són
testimoni del cop fallit. Els tricornis comencen a escorcollar el marge dret
del Llobregat. Simultàniament, a la Caserna de Martorell es posen en moviment:
una parella es desplaça a controlar l'estació d'enllaç mentre l'altra baixa al
riu per tal de tallar el pas.
Mentre corren, el maqui que porta la metralladora
desmunta l'arma. Els guerrillers fugen dels camins principals i baixen a buscar
el riu, sense deixar de córrer troben un canyissar. Un lloc segur on fer una
breu pausa i recuperar l'alè. El que carrega la metralladora aprofita i es
prepara per a empaquetar-la novament, l'embolica amb un drap i just en el
moment en què es disposa a embalar-la un company crida «¡que ve la Guàrdia
Civil!». Reprenen l'escapada sota una pluja de bales. L'ensurt fa que el quart
maqui, el picapedrer, se separi del
grup durant una estona i el que carrega l'arma l'acaba llençant.
La fatiga de la persecució es comença a notar, la
suor els recobreix tot el cos, les peces de roba comencen a sobrar i la
respiració s’entretalla. Els fugitius agafen el camí més curt per tal d'allunyar-se
del setge: la línia recta que dibuixa la via dels Ferrocarrils Catalans.
Avancen sense obstacles: Abrera, Martorell, però just en el moment en què creuen
el pont dels Ferrocarrils per entrar al terme de Castellbisbal, els descobreix
una parella de tricornis. Els reforços enviats des de Martorell creuen el pont
de la RENFE i els comencen a seguir, els separen 500 metres. Els maquis
abandonen les vies per amagar-se en una barraca situada damunt d'un petit turó.
En arribar-hi, s'adonen que els militars els estan seguint. La Guàrdia Civil dóna
l' «ALTO!» i obre foc de fusell. Els anarquistes
responen malgastant munició. La potència de foc de les pistoles no es pot
comparar amb la d’arma llarga. Comença una fugida desesperada cap a un bosc
proper. El quart guerriller es veu tan just de forces que, per tal d’anar més
lleuger, llença l'abric a 20 metres de la barraca. Els quatre homes
aconsegueixen entrar al bosc i es desempalleguen dels militars.
El de les mans de picapedrer no pot seguir el
ritme de la marxa, se li han trinxat les espardenyes i té les cames
destrossades. El grup no es pot aturar, s'han escapat pels pèls i quedar-se a
la zona és extremadament perillós. El quart maqui decideix separar-se de
l'escamot, amagar-se i recuperar les forces. Vagant per la zona troba una gruta.
Amb sort l'endemà podrà arribar a Barcelona. Els tres homes restants contiuen
la fugida: la Serra de Collserola i el Tibidabo s'alcen com un far; just al darrere
hi ha l'anonimat que ofereix la gran ciutat i un paisatge familiar segur. Des
de la cova el picapedrer veu com el
sol comença a pondre’s, és el solstici d'hivern i retorna la calma. La nit serà
molt freda i trobarà a faltar l'abric que ha llençat durant la persecussió. A
fer-se fotre!
La caiguda
L'endemà al matí la Guàrdia Civil continua amb
estat d'alerta. A l'estació de trens de Rubí la parella integrada per Martin
Chaguaceda i Paciano Hernando vigilen a l’andana els viatgers que esperen el
tren de les 10.15. Un home porta les sabates i els pantalons tot enfangats, té
tota la pinta de «maleante» sembla talment un fugitiu. Li ordenen que aixequi
les mans de picapedrer, l’escorcollen i li troben una pistola Campo-giro de 9 mm
amb les inicials T.A.T gravades, així com un carregador amb 21 bales.
S'identifica com a Francisco Pérez Pérez; casat, de 32 anys, duu bigoti i porta
tatuat un cor al braç, és marmolista d'ofici, fill de Sant Vicenç de Castellet
i viu a Barcelona. A Rubí mateix li fan un primer interrogatori.
Després de fer-lo “cantar”, s’emporten en Pérez a
Barcelona i comença una batuda per la zona de Rubí i Terrassa. A les 6 de la
tarda la Guàrdia Civil es presenta al seu domicili. Juana Mendez Quiñero, la
seva dona, obre la porta i es troba uns guàrdies. Sense gaires compliments,
escorcollen a fons el petit pis i acaben trobant damunt del l’aparador del menjador un tros de paper
escrit a llapis: «he venido por tí para que me acompañaras con otros cinco
amigos nuestros a cobrar una deuda, como tú me dijiste que cuando hubiera una
buena cosa que te avisara, hoy la hay,
por lo tanto te espero hasta la seis de esta tarde en punto en el mismo
Arco del Triunfo, si llegas a tiempo procura de traerte alguna defensa personal
que aunque llevamos en abundancia no está demás que cada uno lleve lo suyo,
¿Entendido?, ni media palabra a nadie y menos al Martín y Roma, te digo esto,
porque el Martín preguntó el otro dia si yo te te habia dicho que dejariamos al
margen a dos compañeros lo que negue. Si llegas a tiempo, ya sabes donde te
espero con un fraternal abrazo se despide tu amigo y compañero. Balle».
També apareix un vell paperot perdut entre calaixos, una ciruclar de la CNT del
8 de novembre de 1945. Com no podia ser d'altra manera, tot això és cosa dels
anarquistes. La investigació policial confirma l'empremta llibertària: Pérez és
una persona fitxada, fou un dels voluntaris cenetistes que s'integrà a la
columna Ortiz a l’estiu del 1936 per anar al front d'Aragó.
 |
| La nota trobada a casa d'en Pérez |
 |
| La circular de la CNT |
A les dues de la matinada del 23 de desembre
irromp la Guàrdia Civil al carrer de Santa Caterina. Es dirigeixen al número 56,
el soroll fa despertar el veïnat, que espia per les finestres. Martí Parici
Llobera és «convidat» a sortir de casa seva mentre s’esdevé l’escorcoll. Els guàrdies
no troben res: no hi ha ni documents, ni armes ni material de contraband. Tot i
així, pregunten sobre la relació que té amb en Gual, en Romà, en Balle... Al
final reconeix haver treballat amb en Pérez. En Victor Gual és un conegut de la
venda ambulant de fideus amb qui mig s'havien associat. Per cada quilo de fideus
s'emportava una comissió de 2 pessetes. A part d'això, també el va convidar a
formar part de la CNT, que s'estava reorganitzant. Al Balle també el coneix,
coses de feina, i també el convidà a sumar-se a l'organització; d'en Roma
resulta que són veïns d'Albesa (Lleida).
La nit sembla que serà molt llarga. A continuació,
els guàrdies es desplacen fins al carrer dels Rajolers, 41, cantonada amb el
carrer Papin. Comença un nou escorcoll mentre la mestressa de la casa, Maria
Aparicio Gonzalez, espera a l'escala. Al domicili d'aquesta vídua de 44 anys,
apareix la mercaderia pròpia d’un estraperlista: 28 quilos de fideus de sopa,
11 quilos de sabó, 46 paquets de cigarretes Ideales, 170 caliquenyos, un quilo de
picadura i un paper de la tercera república. Tot és de Víctor Gual. Segons
afirma Maria Aparicio, la seva relació amb el Gual és de fa uns 3 o 4 mesos, no
és més que un rellogat amb qui es pot guanyar algun duro col·laborant amb el
contraband. La presència d'un altre rellogat més fa saltar pels aires la coartada
per presentar el pis com un simple magatzem d’estraperlistes. El segon llogater
és Rafael Alarcón Carretero, un home que ha creuat clandestinament la frontera
i que fa servir identitat falsa. A més a més ,els guàrdies troben abundant roba
d'home.
 |
| fullet trobat a casa la Maria Aparicio |
L'escorcoll es convertirà en un interrogatori que
acabarà a les 10 del matí. Maria Aparicio serà acusada de «encubridora de robos a mano armada», se li decreta presó
incondicional, per la qual cosa ha de deixar sola a casa la seva filla, malalta
d'una malaltia respiratòria. La resta de detinguts, Francisco Perez, Martí
Parisi i Rafael Alarcon, també escoltaran la misa del gall de 1945 entre
reixes. El dia 28 la policia només ha pogut arrencar dels detinguts que Balle,
que firmava la nota, és un tal Ballester.
L'obsessió de la policia se centra a trobar Víctor
Gual. L'identifiquen com el cervell de l'operació. La policia segueix estirant
fils i finalment l'acaben enxampant. La caiguda de Gual arrossega una altra
persona: Ramiro Ortiz.
El 8 de gener de 1946 ingressen a la presó Model
els darrers detinguts. Víctor Gual és el valencià petit i rabassut. Un barber
nascut a Culla fa 41 anys, és moreno, xato de cara i calça espardenyes
esfilagarsades. Aquest home de parla tímida forma part de la xarxa que assegura
l’acció guerrillera a l’Hospitalet de Llobregat. És un vell conegut de la policia,
ja havia estat detingut anteriorment per furt i per activitats subversives a
Vic. La fixta policial el catalogarà com: “un
elemento antiguo de la CNT y considerado en esos medios como de acción”. Els
informes el situen l’any 1936 amb les patrulles de control que actuaven per
Collblanc, com a voluntari de la Columna Durruti, on sembla que que ascendí
fins a sergent. Va ser ferit i capturat a Tamarit de Llitera. Acabada la guerra
i vidu, els seus fills van a viure a Preixana, a l’Urgell, mentre ell es guanya
les garrofes al barri de Sants, dormint en una habitació rellogada i
sobrevivint de la venda ambulant de sabó, fideus i l’estraperlo. Paral·lelament,
s’incorporarà a la subversió a través del Comité de Defensa de la CNT, on
exerceix de delegat del barri per a la mateixa organització.
El 1945 serà especialment agitat. Segurament hi
té molt a veure l’arribada de Quico Sabaté. És l’any del retorn a Catalunya i
l’inici de la construcció d’un mite per a uns i llegenda negra per als altres. Bandit,
atracador, guerriller, malfactor, maqui… Els cops de Sabaté i el seu grup
causen sensació. Impressionat el Comité de Defensa de la CNT, els encarrega
l’alliberament de tres detinguts el 20 d’octubre. Víctor Gual, home del barri,
és el qui aporta el lloc i l’hora per a l’acció. L’escena de l’acció és propia
de Bonnie & Clyde. Envalentit pels èxits dels seus companys, mes i mig
després es disposarà a assaltar don Alfredo Sedó, un peix gros, però el cop no
podrà acabar pitjor.
Juntament amb Gual, també cau Ramiro Ortiz, de 47
anys, solter, fundidor o mariner de Baracaldo. És l’individu que els lliurà la metralladora.
Segons informants de la policia, estava domiciliat a la pensió del carrer dels Escudellers,
33. Se l’ubica a la FAI. Va ser una persona molt activa durant la guerra,
voluntari de la Columna Durruti, delegat d’intendència de la 26a. Divisió,
també se’l situa al Quarter General de Casp, on fou Comissari Polític de la
Columna Ortiz. Després de deixar el càrrec de comissari, va retornar a
Barcelona i va treballar al moll. Acabada la guerra, es capbussa en la
reconstrucció confederal, assumeix ser cap de la Secció de Defensa de la CNT i
s’encarrega de rebre i distribuir armes entre els companys. És, per tant,
coneixedor d’un bon nombre de zulos.
Tal com defensarà Gual en tot moment, Ortiz li deixà l’arma pensant que aquesta
seria utilitzada en el trasllat d’armament d’un zulo cap a Sabadell.
Després de pendre’ls declaració, en Gual, el
valencià, és portat a una habitació, on es troba cara a cara amb en Pérez, el
picapedrer. La policia vol contrastar versions i aconseguir més noms.
Acorralats els fins fa poc companys, comencen un dur combat psicològic: cadascú
defensa la seva versió dels fets, s’ha de salvar la pell i no és moment d’heroïcitats,
ja que els galans només surten a les pel·lícules. Gual ha tingut temps de
construir una bona coartada, la qual defensa aferrissadament davant la versió de
Pérez.
S’acaba revelant que uns dels quatre maquis és
segurament Miquel Roma Botanch, en Roma. I el Balle, a persona que firmava la
nota trobada a casa d'en Pérez, resultarà ser Albito Ballester Lopez treballador
d'Autobusos Roca.
El judici
El 19 de gener de 1946 s’acaba de recopilar tota
la informació del sumari 34.282 “contra los procesados FRANCISCO PEREZ
PEREZ, VICTOR GUAL VIDAL, RAMIRO ORTIZ RODRIGUEZ y MARIA APARICIO GONZALEZ, por
el delito de robo a mano armada.” Al cap de dos dies es posa en moviment
tota la maquinària judicial, el Fiscal en Cap demana la pena de mort per a Gual
i Pérez. Amb molt poc marge de temps, la defensa reclama la presència d’un
parell de testimonis, entre els quals hi haurà el de Júlia Manso, veïna del
carrer dels Rajolers, la qual assegura haver estat el matí de l’atracament amb
Víctor Gual, per tal de pagar-li 200 pessetes de fideus. Com que no pot
presentar cap rebut ni comprovant, el testimoni no serà acceptat.
A les 9 del matí de l’1 de febrer, en una sala de
la presó, entra el Tinent Coronel d’Artilleria Jaime Subias Feliu per tal
d’iniciar la celebració del consell de guerra.
A Gual i Pérez se’ls imputa els delictes de
robatori a mà armada amb agreujants, així com la tinença il·lícita d’armes. Per
a aquest segon delicte, es demanen 10 anys i un dia a Ramiro Ortiz. A Maria Aparicio
se l’absol, ja que no queda provada la seva vinculació. Per contra, la defensa
només considera Pérez com autor dels fets i Ramiro Ortiz, com el propietari de
l’arma. La defensa intentarà desvincular tant el valencià com Maria. Tot i així,
la fiscalia identifica Gual com l’organitzador i persona més destacada de
l’operació.
A les 17 hores, se’ls notifica la sentència. Encara
que no esperin res de bo, les paraules cauen com el plom: “debemos condenar y condenamos a VICTOR GUAL VIDAL a la PENA DE MUERTE”.
Queda entreoberta una escletxa d’esperança a un possible indult. A Francisco
Perez se’l condemna a 30 anys. A Ramiro Ortiz li cauen 10 anys i un dia de
presó major i Maria Aparicio quedarà absolta. Per acabar, la sentència obliga
Gual i Perez a indemnitzar amb 600 pessetes la Sociedad Manufacturas Sedó pel
cost de reparació del cotxe.
Gual se sobreposa ràpidament a la notícia. Està
decidit a presentar batalla i a esgotar tots els camins. Dos dies després, el 3
de febrer, interposa un llarg recurs denunciant l’arbitrarietat de la
sentència. Argumenta la desproporció que hi ha entre la condemna de Perez a 30
anys, autor confés de l’atracament i la seva; sentenciat a mort malgrat haver
negat en tot moment la seva intervenció, amb una acusació molt dèbil, sense una
prova clara i amb l’únic testimoni incriminatori de Pérez, “unus testes, nul·lus testes”. El recurs
serà desestimant, però el Consejo Supremo de Justicia Militar decideix repetir
el judici davant del cúmul d’irregularitats detectades. L’esperança torna a
brotar.
El 9 d’octubre de 1946 es repeteix el Consell de
Guerra. La fiscalia, que es manté inflexible, demana pena de mort per a Pérez i
Gual, 10 anys i un dia per a Ortiz i l’absolució per a Maria. A diferència de
l’anterior judici, en aquest cas els acusats han tingut temps de preparar-se
una bona defensa. Josep Maria Busquets Cuevas, l’advocat d’Ortiz, farà una bona
feina: posa en dubte l’existència de la metralladora que aquest deixa a Gual,
malgrat acceptar que posseïa armes. Per aquest motiu, demana una pena de 6
mesos, “no existe prueba alguna de la
existencia de la misma ya que se contradice la única declaración de su
defendido con la prueba practicada de reconocimiento pericial del coche, pues
las vainas encontradas son del calibre 9 corto, lo que implica que el arma
usada, que se dice facilitada por su defendido pero que no se prueba, no puede
ser una metralleta”. D’altra banda, el defensor d’en Gual torna a posar
sobre la taula la innocència del seu client, bo i demanant-ne l’absolució i
qüestionant els mètodes utilitzats: “Que
esta carencia de pruebas debe tenerse muy en cuenta, pues lo que pueda decir
otro detenido en el atestado inicial de las actuaciones carece de valor, de la
misma manera que nada significa ni vale para la resolución que debará emitir el
Consejo.”
L’advocat de Pérez demanarà la pena de reclusió
major rebaixada en dos graus, és l’únic encausat confés i la defensa pot fer
poca cosa més que implorar clemència; “
la orientación actual de Estado hacia la clemencia y la paz, en cuyo punto no
hace sino que seguir les exhortaciones de los poderes espirituales en favor de
la caridad.” I es culpa novament Gual de ser el cervell de l’operació. El
Consell de Guerra dicta sentència i l’escena es repeteix com un deja-vu: Maria, lliure; Ortiz, 10 anys i
per a Gual i Perez… 610 pessetes pel cotxe i la mort.
El 18 de novembre es troben novament defectes
processals en el judici, que obliguen a tornar a celebrar el consell. És la
tercera vegada, arriba un punt que ja no saben si tot plegat és un cop de sort
o és l’humor macabre de la justícia militar. Al cap d’un mes, el 16 de desembre,
es repeteix el judici. En aquesta ocasió, Ortiz afirma que l’únic que va lliurar
a Gual va ser una pistola, alhora que aquest desmenteix que el paquet fos una
metralladora, tot i admetre d’haver-li lliurat a Pérez. Pérez, per la seva
banda, acusa Gual de ser l’organitzador,
tal com li etziba el seu advocat; “ha
actuado en todo momento com instrumento del Gual para la realización de sus
proyectos. Influenciado por la dominación moral y política a que estaba
sometido con relación a Victor Gual Vidal, guión y jefe de la C.N.T., su
patrocionado actuó subyugado por el temor hacia aquel”. Davant d’això, Gual
es defensa, mantenint la seva innocència, i argumenta que l’acusació de Pérez
és una venjança per uns diners no prestats.
 |
| "Enterado" de la sentència |
Malgrat els arguments cada cop més sofisticats
dels acusats, la sentència torna a ser per tercer cop la mateixa: dues penes de
mort, per a Gual i Pérez, 10 anys i un dia per a Ortí i l’absolució per a
Maria. Just després de ser llegit el veredicte, a Pérez se li obre el cel. Es
produeix un gir de 180 graus: se li concedeix l’indult i se’l condemna a cadena
perpètua per les raons següents: “Teniendo
en cuenta que debido a su conducta se han podido reconstruir en parte los
hechos, que es el testigo que puede confiarse que en su dia identifique o
reconozca a los dos desconocidos coparticipes en el delito y muy especialmente
que el arma que se le ocupó no presentase señales de haber sido disparada”. El
7 de març el dictador firma la cara i la creu: “se ha dignado CONMUTAR LA PENA DE MUERTE” a Francisco Pérez, i a Víctor
Gual es dóna per “ENTERADO” de la pena de
MUERTE que se le impuso. Y habiendo acordado el cumplimiento de la ejecución en
las primeras horas de la mañana del dia 12 del actual.”
La setmana s’escola entre els dits d’en Victor.
No hi haurà una llima amagada dins el pa, ni túnels subterranis gratats amb
culleretes de cafè i en Quico Sabaté no apareixerà, somrient, vestit de
carceller, amb les claus de la cel·la a les mans mentre a fora l’espera en
Caracremada, amb el cotxe robat al comandant de la Guàrdia Civil. L’únic cotxe
que apareix ho fa a les 12 de la nit del dia 11 de març, s’atura a la Ronda de Sant
Pere i espera que del Casino Militar en surti el jutge, el secretari i
l’advocat defensor. Acte seguit, la comitiva es dirigeix a la presó. A aquelles
hores La Model, tot i la massificació, està en silenci i a la quarta galeria se
senten els passos dels guàrdies. Gual s’acomiada amb sentides abraçades dels
seus companys de cel·la, són les últimes cares amigues i còmplices que veurà. A
continaució, el porten davant del jutge, se li llegeix la sentència i firma,
ritual de l’absurd burocràtic. A la capella hi passarà les últimes hores. Arribat
el moment, els guàrdies l’escorten i amb cotxe creuen l’adormida ciutat fins
arribar al Quarter del Camp de la Bota. En sortir de l’automòbil, el pres veu
un mar estrellat en una nit que ja es trenca a l’horitzó. El piquet
d’afusellament camina cap al parapet. En Victor és posat davant del mur. Els
soldats, en fila, apunten, obren foc i l’anarquista cau desplomat i agonitzant.
El tret de gràcia acaba amb la vida de Victor Gual i Vidal, són dos quarts de
set del matí del 12 de març de 1947. És un més dels 1717 afusellats al Camp de
la Bota. L’endemà el cos serà llençat a la fossa comuna del cementiri de Montjuïc
i cobert amb calç viva.
 |
| certificat de defunció de Victor Gual i Vidal |
Cobrada la presa major, la maquinària repressiva
continua movent-se, es deixa en llibertat Maria Aparicio tot retornant-li les
526 pessetes que se li havien incautat, després d’haver estat tancada 1 any i 3
mesos, malgrat ser declarada innocent des del primer dia.
Ramiro Ortí l’envien a la Colònia penitenciaria
del Dueso, on li seran negats indults i no recuperarà la llibertat fins al 14
de gener de 1956.
Pérez serà tancat al penal d’Ocaña el 20 de maig
del 1947 i al cap de molt poc el traslladen a El Dueso. El 17 de desembre de
1957 se l’indulta la tercera part de la pena, 10 anys. El 13 d’abril del 1958
se li concedeix la llibertat condicional i va a viure a Santoña, a l’Hotel
Bilbaina, al costat de la presó. Un mes després aconsegueix que el destinin a
Barcelona, on acabarà la condemna el 24 de novembre de 1961.
La resta de persones relacionades amb
l’atracament, ja sigui per atzar o companyonia, podran escapolir-se de la justícia. Tant pel que fa referència als
dos maquis que participaren en l’acció, com per l’informador llibertari de la Colònia
Sedó que va facilitar el dia, 20 de noviembre de 1945; l’hora, tres quarts
d’onze; el lloc, el pont del Truquell; i la matrícula del cotxe, V-19608. Un
rostre anònim que per sort seva i desgràcia dels historiadors no va deixar
rastre.
Epíleg
Anys després, el pont del Truquell ja no es fa
servir, ha estat substituït per un viaducte modern i una gravera. La Colònia Sedó
és un magnífic jaciment d’arqueologia industrial que cau a trossos i la guàrdia
civil fa anys que va marxar. El centre de la vila conserva l’essència de poble antic, aquella
capacitat d’haver incorporat les petjades de cada època. Hi trobem cases
antigues amb profunds fonaments, entrades amb pudorosos vels que insinuen
senyorials rebedors. En una d’aquestes entrades hi ha 4 quadres penjats. Un
d’ells recorda la calma del vespre que retratava Vayreda, la firma és, però, la
de Martí Sedó, el germà de don Alfredo.
Els quadres, juntament amb la tetera i la sucrera que es
troba damunt la llar de foc del menjador, són el regal que don Alfredo Sedó féu
al seu xofer en agraïment per haver-lo tret d’aquell mal tràngol. Dies després
de l’atracament, la xafarderia de la gent girava al voltant de la recompensa
que l’Amo havia donat al seu subordinat, on molts veien una petita fortuna.
El que ha quedat d’aquell 20 de desembre són quatre
quadres, una tetera, una factura pendent de cobrar de 610 pessetes per la
reparació del cotxe tirotejat i el dubte, per a aquest historiador que escriu,
de la participació de Víctor Gual en l’atracament.
 |
 |
| Quadres i la tetera regalats per Alfredo Sedó al xofer |
 |
| Factura per la reparació del cotxe d'Alfredo Sedó |
