.jpg) |
| full de mà anunciant la inauguració de la biblioteca |
Era un 26 de novembre de 1939, i tal com narra el
diari, fou reinaugurada la Biblioteca Popular d’Esparreguera. S’estrenava una
litúrgia oficial que duraria quaranta anys; el sermó i la benedicció del
capellà, el discurs de l’alcalde, les
corretges del cap de la Falange, el tricorni del cap de la Guàrdia Civil. Tot
sota l’atenta mirada del Generalísimo;
la nova simbologia havia pres possessió de l’espai; s’havia penjat el màstil
amb la bandera franquista i tapat amb un escut imperial l’esgrafiat de l’escut
de la Generalitat que encara avui es pot observar a la façana.
Aquell acte era la culminació d’un mes de feina: esborrar
tot rastre de la biblioteca republicana,
laica i catalana. Oberta el maig de 1938, en plena guerra. Una iniciativa que
mostra el dinamisme de la rereguarda i que permetia acostar la cultura, sovint
inaccessible, a les classes populars, una curta vida que agonitzava a mesura
que les bombes s’acostaven a la població.
Entre les últimes anotacions escrites al dietari en
català i les següents en espanyol havien passat nou mesos, el temps per acabar
la guerra, purgar les institucions i posar en funcionament la nova administració
franquista.
La nova etapa s’inicià un 26 d’octubre. Dos dies
després començava la purga de llibres, seguint les normes donades des del Patronato Provincial de Archivos, Bibliotecas y Museos, de la Sección Infantil y de la Juvenil: “Se apartarán
del servicio corriente, retirándose al mismo tiempo las fichas de los ficheros,
los libros, folletos, revistas, grabados y toda clase de publicaciones:
1º.
Pornográficas de carácter vulgar sin un mérito literario;
2º.
Las de propaganda revolucionaria y de ideas subversivas sin ningún contenido
ideológico;
3º.
Las que no sean de mera propaganda, sino que posean mérito literario o
científico,
en las que se expongan ideas marxistas, separatistas, inmorales y
contrarias
al Movimiento Nacional.”
Durant nou dies s’aniran seleccionant les obres; els llibres
inofensius romandran a les prestatgeries, a l’espera de compartir lloc amb
llibres que han de fomentar la “Formación del espiritu nacional”. Una altra sort
correran els llibres emmarcats en l’apartat numero 1 i 2, els quals seran
enviats a la Biblioteca Central, i enterrats en algun cementiri de llibres.
D’altra banda quedava el grup 3, un gruix important
d’obres molt heterogènies, llibres de Plató, Balzac, Gorki, R. J. Sender,
Sthendal, Proust, una llarga llista en què abundaven, sobretot, autors russos,
de per si sospitosos de revolucionaris, i tot allò escrit en català, començant
per contes infantils, passant per la Història
de Catalunya de Rovira i Virgili i acabant per la col·lecció sencera de
l’editorial Proa Tot vent, per exemple. Aquest grup quedava confinat en una sala
tancada amb pany i forrellat, lluny de l’abast dels lectors; el que popularment
es coneixerà com l’Infern. Un nom que
encaixava perfectament en un règim de dimonis rojos, santes croades i màrtirs
cristians, com el Beat Domènec Castellet, que acabarà donant nom al centre, tal
com proposa la Joventud de Acción Católica Española a l’Ajuntament.
L’infern es trobava a totes les biblioteques que
havien sobreviscut la guerra. L’única manera d’accedir-hi, si se’n tenia
coneixement, era sota el permís i la responsabilitat del director del centre.
La història, però, fou lleugerament diferent a la
nostra vila. El 1953, arribà al poble una nova bibliotecària. Teresa Rovira i
Comes feia 14 anys havia creuat la frontera francesa, camí de l’exili,
acompanyada del seu pare, Antoni Rovira i Virgili, juntament amb un bon grapat
d’intel·lectuals, entre els quals hi havia Pompeu Fabra. La Sra. Teresa,
després d’aconseguir l’imprescindible “certificado de adesión al movimiento” començà
a treballar, no sense abans haver hagut d’aguantar el discurs i les
recriminacions per ser qui era, per part de l’alcalde.
La sorpresa i la indignació li vingué quan veié obres
del seu pare, juntament amb els altres llibres maleïts tancats a l’Infern. Durant els cinc anys que fou a
Esparreguera, la Sra Rovira es dedicà a retornar a poc a poc, a la sala de
lectura, la gran majoria d’obres. Abans, però, hagué d’enfrontar-se, amb dures
discussions, a les opinions contràries, d’algunes col·legues. No podem oblidar
que el paper dels bibliotecaris havia de ser ”mantener y propagar por medio de las bibliotecas públicas establecidas
en la provincia, el espíritu y la ideología que informa el Nuevo Estado”. La
Sr. Teresa és una d’aquelles persones que desafiaren l’ordre establert
construint la resistència cultural, des d’una anònima quotidianitat, amb un
gest callat, que donà la possibilitat als esparreguerins i a les
esparreguerines de trencar el pensament únic imperant.
La història dels llibres prohibits es tanca amb la
mort del dictador. A la casa del beat hi arribaran unes caixes amb molta pols a
sobre, que contenien els llibres titllats com a “pornogràfics” i com a “propaganda
revolucionària i subversiva”, que després d’haver estat 37 anys segrestats,
tornaven. D’altra banda, la Sra. Rovira i Coma, que també tenia papers
confiscats, ha hagut d’esperar una mica més, 73 anys concretament, per veure
retornats els documents personals de la seva família, els quals romanien a
l’Arxiu de Salamanca.
 |
| porta de l'infern |
En tota aquesta història queda, però, saber quins
foren els títols prohibits que van ser apartats de la nostra biblioteca; un
interrogant guardat en alguna caixa, en el nou equipament municipal, que conté
el registre. Potser algun dia s’obrirà… si les finances ho permeten.
