El Montserrat febrer 1911

Fa uns dies, el Joan Llort em va donar un plec de números de la revista Montserrat del Patronat Parroquial. Gràcies Joan.

Sumaríssim 28.360

Arran d'haver publicat l'article sobre Joan Roigé i Germina Roure, em van arribar noves vies de recerca per seguir teixint aquesta història, aclarir punts foscos i corregir dades incorrectes,especialment pel que fa als anys de guerra i postguerra. D’una banda, l'amic i company de facultat Víctor Rovira es posà en contacte amb mi per comentar-me que, treballant al Centre d'Estudis Comarcals, s'havia trobat amb el procés sumaríssim 28.360, que tractava sobre ells dos. Al cap d’un temps, em trucà l'lsidre Catellví i em va comentar que xerrant xerrant s'havia assabentat d'un home que de nen havia estat veí d'en Roigé, quan aquest era ja un home vell i atrotinat. Tot plegat, em motivà a consultar el procés judicial al Tribunal Militar III ubicat a Capitania General de Barcelona, l’edifici imponent que hi ha a mà esquerra de Colom mirant cap al mar .

Sumaríssim 28.360. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero (ATMTT)

La segona part de la història comença quan el 17 agost de 1941 es presenten a la caserna de la Guàrdia Civil d’Esparreguera els dos mestres. Tal com manifesta el caporal interí José López Oliva. Han tornat de França, igual que una part significativa de l'exili, amb el miratge de pensar que podran reprendre les seves vides, amb relativa normalitat, ja que no havien comès delictes de sang. D’altra banda, se senten empesos per la misèria dels camps de refugitats i per una II Guerra Mundial que oprimeix als republicans en una França que ja no és segura.

A partir d'aquell 17 d'agost es comença a instruir el sumari, que ens permet veure el periple dels mestres per les diferents institucions judicials i penitenciàries, així com reconstruir alguns capítols de les seves biografies, sobretot els del període de la guerra. En el primer interrogatori que es duu a terme a la Casa Caserna d'Esparreguera, ja s'esbossen les línies mestres de l'acusació, que s'aniran repetint al llarg del procés. Abans de començar el judici, passaran pels jutjats de Sant Feliu de Llobregat, seguidament ingressaran preventivament a la Model, el 9 de setembre de 1941 on romandran un any, dos mesos i vint-i-cinc dies. Sabem que Joan en sortirà el 26 d'octubre de 1942, finalment, i que hi reingressa el 28 de novembre. Germina ja es troba des del 14 de novembre a la presó de dones. El 10 de febrer de 1942 s’escull que el defensor dels acusats serà el capità de cavalleria Melchor Baixas de Palau, el qual accepta el cas, però no podrà començar-hi a treballar fins al 15 d'agost, un cop retornat del permís de vacances.

Roigé al centre (assenyalant), quan era mestre de l'escola de Sants. 

Dels interrogatoris i testimonis se’ns presenta un Roigé vidu i de professió tipògraf, tot i que de molt jove ja es dedica a l’educació privada laica. Com a prova d’aquest fet al sumari va acompanyat de dos llibrets anticlericals; ¡Vaya un cielo, el de la Biblia! i Retratos de homosexuales célebres en la Història. És un recull sui generis de biografies sobre sants i clergues. De la transcripció dels interrogatoris sabem que Germina i Joan es coneixen el 1923 a la Cooperativa el Siglo XX de Sants, quan ella té 12 anys i és alumna del centre. Ella començarà a fer d’auxiliar ocupant-se dels pàrvuls a començament de 1930. Al cap de poc es traslladaran al poble, tal com declara el cap de Falange “Poco después de proclamada la república estableció nuevamente su escuela en esta localidad, a la cual asistían los hijos de todos los rojos más destacados”. Sembla confirmar-se amb el “nuevamente”, l’existència a la vila d’un centre racionalista anterior portat per ell, possiblement al Mas d’en Gall, en què segons afirma el testimoni F.C.P. “ el que fué Alcalde durante el tiempo rojo (Miquel Galceran), actualmente huído, fué precisamente uno de los alumnos”. Serà, però, a partir de 1932 quan comencen el projecte de l’escola Llum de la mà del Centre Cultural i Obrer, que arrelarà en el teixit llibertari i d’esquerres del poble.

llibret que acompanya el sumari.

Roigé serà possiblement una de els persones amb major formació i recorregut polític del’anarcosindicalisme local, ja que se’l defineix reiteradament com “elemento destacado” i el testimoni A.G.M. el cita com a redactor de la Solidaridad Obrera. Durant tot el procés s’assenyala la tasca pedagògica com una de les causes de la violència revolucionària “se distinguió siempre por su interés en inculcar a sus discípulos las ideas rojas y disolventes, especialmente las anticlericales y antimilitaristas.” Com a exemple, el cap de Falange exposa “les hacia cantar con música de la Canción “Del Soldado” unos cuplets contra el ejercito (que ya eran conocidos antes de estallar el Movimiento Nacional) de los cuales una terminaba así: ”Es deshonra singular vestir uniforme militar.” (…) cuando entraban a la escuela les obligaba a exclamar: “No hay Dios” y para demostrarles que el Todopoderoso no existía les exponía el singular ejemplo: “Pedidle a Dios que os envie caramelos del cielo” y al ver que los caramelos no caían del cielo a pesar de las peticiones de los niños, El Roiger les tiraba las golosinas para demostrales que Dios no existía y el profesor si.”. Germina reiteradament “les obligaba a los niños a cantar los himnos libertarios, como “las barricadas” y la internacional é imponía la practica del desnudismo”.

Cartell de la Solidaritat Internacional Antifeixista. Arxiu Municipal d'Esparreguera (AMES)

Començada la guerra, Joan i Germina seran acusats per tots els testimonis d’haver-se quedat amb el material escolar de les dominiques i d’organitzar l’Escola Unificada a la vila, el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada). Serà la reformulació de l’escola pública que arrenca el 27 de juliol de 1936 amb decret signat pel president Companys i Ventura Gassol, conseller de Cultura: «La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l’escola de tendencia confessional. És l’hora d’una nova escola, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana...». El poder executiu de l’òrgan recaurà a mans de Josep Puig i Elias, un dels màxims exponents del magisteri racionalista cenetista. Al CENU s’hi uniran la prolífica tradició catalana d’educació lliure autogestionada amb les capacitats logístiques que donava la Generalitat. L’escola començarà el setembre del 1936 i funcionarà fins, com a mínim, el 16 de gener de 1939, data en què és inscrit Leandre Matas, l’últim infant que trobem al llibre de registre, 8 dies abans de l’entrada dels franquistes. L’activitat pedagògica, segons les autoritats, anava molt més enllà de la formació obligatòria reglada, “Fue también profesor o asesor de las Joventudes libertarias de esta villa en cuyo centro dio numerosas conferencias sobre “comunismo libertario y amor libre”, la seu del planter cenetista era al Patronat Parroquial decomisat. Per acabar l’acusació, els dóna un paper rellevant a la SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista), entitat anarquista que s’ocuparà dels refugiats, sobretot infants, que aniran arribant a Catalunya provinent de les zones de l’Estat ocupada pels feixistes. A la vila s’organitzarà una colònia infantil ubicada a Can Comelles, de la qual serà el director. En la declaració que fa a Sant Feliu de Llobregat l’11 de setembre de 1941,justifica la fugida ja que era el responsable que va haver d’endur-se la colònia a a França, on aquesta va ser dissolta. Roigé es traslladarà a Montpeller i posteriorment passarà a un camp de refugiats. D’altra banda, la SIA organitzarà campanyes solidàries d’intendència per tal de subministrar als milicians del front mantes i altres productes bàsics. D’aquesta tasca se n’ocuparà la Germina que, temps alhora, és la secretària de l’organització, tal com s’extreu novament de l’interrogatori. Curiosament alguns testimonis del procés els confonen com a capitostos del Socors Roig Internacional, l’organització homònima del PSUC.

El 4 de desembre de 1942, es duen a terme 12 consells de guerra, entre els quals trobem el de Joan i Germina, que seran processats al Jutjat Militar 2 de Sant Feliu de Llobregat. El mateix dia surt la sentència que condemna Roigé a quinze anys de reclusió i a Germina a 12 anys i un dia, acusats del delicte d’”AUXILIO A LA REBELION”. El 5 de febrer de 1943 serà notificada a la Model la condemna a Roigé. A Germina se li comunica el dia 8 de febrer, a la qual es concedeix la presó atenuada, que ràpidament es convertirà en la llibertat condicional. Fixarà el seu domicili, primer, al carrer de Benavent, 27 i, posteriorment, al número 222 del carrer d’Indústria, fitxant mensualment a la Comissaria de la Concepció. Per una altra banda, la sort del mestre canvia quan el 25 d’octubre de 1943 serà posat en llibertat condicional i torna a Esparreguera al carrer de Sant Jaume, número 8. L’única explicació d’aquesta arbitrarietat judicial la trobem en unes presons plenes a rebentar que feien perillar el sistema penitenciari. Mensualment, igual que tots els rojos processats sota llibertat vigilada, haurà de passar per la Casa Caserna a fitxar, tal com consta a l’arxiu municipal en un voluminós carpetam ple de fitxes i llistes.

Fitxa policial d'en Roigé. AMES.

El decret de 9 d’octubre de 1945, en què es concedeix l’indult total a un significatiu nombre de condemnats per rebel·lió militar, hi inclourà els dos mestres. El 22 de juny de 1946 serà concedit a Germina, quan la trobem vivint al número 9 del carrer Alt de Roquetes, del barri d’Horta. En aquest punt li perdem la pista: vivint a la perifèria de Barcelona, allà on la ciutat s’omplia de torres humils i barraques, just al llindar on aquesta es convertia en erms i boscos. Cada quinze dies tornarà al poble a visitar silenciosament la família. Amb Roiger la relació estarà completament trencada.

El 31 de juliol de 1946 serà indultat Joan. Seguirà vivint a casa dels sogres, el Marc i la Dolors, i amb el fill d’aquests en Joan, i amb l’Hèlius, el fill “natural” dels mestres, un nen tocat. El seu nom apareix a la llista de nens refugiats. En tornar a Esparreguera li construiran una nova identitat; oficialment adoptarà el cristianíssim nom d’Elies i esdevindrà fill dels avis, tal com consta al Padró Municipal. Sembla que aquesta mentida es mantindrà en el dia a dia, tal com afirmen algunes fonts orals. L’Hèlius serà un noi solitari que treballarà a les vinyes igual que els de casa. La llibertat recuperada serà molt amarga per al mestre. Segons testimonis, era molt freqüent veure’l a la porta de casa demanant un rosegó de pa als nens que passaven i amorrat a la bóta de vi per fer passar la gana. Físicament molt demacrat, i amb dificultats per a parlar a causa de les pallisses de la presó i a la misèria, és significatiu observar com la seva rúbrica degenera a mesura que avança el procés sumaríssim. A les misèries del període cal sumar-hi que els de casa el tractaran com un empestat, i li faran pagar el deute d’haver deixat en estat la filla, quan aquesta encara era alumna. Tot i així, se seguirà enduent grups de nois al camp per ensenyar-los una altra manera de veure el món, mantenint l’eco d’aquella llunyana Escola Llum de 1932. Rondant els setanta anys, el portaran a algun hospital i la família es fondrà del municipi.

Rúbrica dels dos mestres. ATMTT