La Passió ha estat un dels elements
d’internacionalització d’Esparreguera. Si llegim la premsa del segle XX, és una
de les notícies que recurrentment, en acostar-se el període de la Quaresma,
apareixia a la premsa barcelonina. A partir dels anys 1930, la millora de les
comunicacions, com serà per exemple la popularització del transport a motor,
farà que esdeveniments culturals que fins aquell moment no transcendien més
enllà dels límits comarcals agafin una dimensió nacional tal com ho plasmaran
els diaris de la capital.
La relativa proximitat amb Barcelona i el
pintoresc entorn del que gaudia la vila feien d’Esparreguera un destí ideal i
així ho recollia la publicació Mirador
(19.3.1936): Esparreguera és un poble de
cases baixes, fet de carrers estrets i llargs, alguns dels quals es cargolen
com a serps, molt simpàtic. A moltes de les cases, que són de sostre baix, per
anar des de l’entrada, que serveix de menjador, fins a la cuina, cal baixar dos
graons d’escala molt esmolats… i vet ací, davant vostre la pastera i la llar de
foc, tan catalanes. A través de la porta que dóna a l’hort es veu un ull de
sol, alegre, i les clapes de verd de les cols gegants. A l’hort hi ha un cobert
que fa de celler. Les bótes, afiladores, són plenes d’un suc diví, que tonifica
el cos i, alhora, fa pessigolles a l’ànima. En una cadira mitjana que hi ha el
peu de la porta hi dormen dos gats grassos, fent el tortell. Si fa bon dia bat
el sol, Esparreguera riu, al llarg dels seus carrers blancs. L’alta silueta del
campanar, al qual es puja per una rampa, vigila el poble. I al darrere, com una
cortina, sorgeix Montserrat, amb les seves muntanyes pelades, blavenques, que
semblen bonys monstruosos.
A part d’un paisatge bucòlic, els
visitants que passaven per la vila gaudien d’una solemne representació teatral
que il·lustrava la vida i mort de Jesús a partir dels textos de fra Antoni de
Sant Jeroni, ja fos a l’Estrella sedonista amb més solera o a l’esquerranós L’Ateneu.
Amb l’inici de la dictadura l’espectacle s’unifica.
La pressió del nou règim per controlar
la vida social trasbalsa el món associatiu: es clausura l’Estrella i, d’altra
banda, l’Educación y Descanso incauta L’Ateneu, apoderant-se del teatre més
gran de la vila que acollirà l’única Passió que es representarà a partir de
llavors.
Fos seguint els textos de fra Antoni de
Sant Jeroni o els més moderns de Ramon Torruella, la solemnitat de l’espectacle
sempre es veia interrompuda quan
s’escenificava un dels quadres més celebrats: Judes a l’infern (Danses de dimonis).
 |
| Fragment de l'Auca de La Passió de 1951 |
La memòria viva de La Passió, encarnada
amb persones com són Joan Montoriol, un dels últims balladors, i Albert
Galceran, recorda el sobtat canvi de registre que es produïa just després del suïcidi
de Judes, un dels moments més intensos i emotius de tota l’obra. El canvi de to
de l’escena coincidia amb el final del quadre quan la corda des d’on estava penjat el
deixeble traïdor es trencava amb l’impacte d’un llamp. Judes queia de l’olivera
que estava situada damunt una petita muntanya just en el moment en què Satanàs, conegut com el Dimoni Gros, entrava
en escena sortint disparat gràcies a un basculant que el deixava al mig de l’escenari,
preparat per a intervenir:
Judes,
tu t’has penjat, jo et despenjaré i a l’infern et portaré!
 |
Automàticament, el Dimoni gros deixava l’apòstol
al mig de l’escenari, l’orquestra Planas de Martorell començava a tocar i s’iniciava
el primer ball: L’Estatut. Acabat el
ball, es tirava el teló i es produïa el canvi de decorat que portava l’escena a
l’infern. Aquí començava la festa
diabòlica, el públic s’animava i acompanyava la música i el grup de balladors
feien les coreografies; primer al ritme de l’Aglasiana i posteriorment la del
ball més mogut i espectacular: el Ball de les Llagostes, d’Ernest Bucalossi. En
aquest últim s’utilitzaven les forques. Els balls, en alguna ocasió calia
repetir-los davant l’entusiasme dels espectadors, els quals obsequiaven els dimonis
llançant-los puros i peles a l’escenari. Una actitud molt típica de les
representacions escèniques populars, ja fos tant en la dramatúrgia o la música. L'espectador censurava o animava el que succeïa
dalt de l’escenari. L’apoteosi arribava al final quan els dimonis anaven
desapareixent saltant cap al fossat, mentre apareixia una gran flamarada que
els tramoies feien mitjançant una atxa de quatre mans sobre la qual es bufava
pega grega amb una manxa. Són moltes les anècdotes de dimonis que acabaven la
funció amb els morros socarrimats per no haver calculat bé el moment de saltar.
|
 |
| Parella de dimonis de l'any 1955 (foto cedida per Albert Galceran) |
L’inici de la segona meitat del segle XX
marca un canvi de costums, que es tradueix amb una nova sensibilitat estètica. De
l’altra banda de l’oceà arriben noves sonoritats, com el rock-and-roll, i la
televisió comença a entrar a les cases a partir del 1956 amb l’emissió de TVE.
La dècada dels 50 comença amb la pel·lícula El
Judas, d’Iquino, i és simptomàtic
que al film, malgrat estar centrat en l’obra d’Esparreguera i tenir un cert to documental,
no hi aparegui una part important del quadre com és la dels dimonis. La dècada,
d’altra banda, culmina amb el Concili Vaticà II, que provoca un capgirament en
la manera de viure i d’expressar la religió catòlica. L’aparició dels dimonis
balladors en escena cada vegada es veurà més fora de lloc; a més a més, cal
sumar-hi la substitució de l’Orquestra Planas, part fonamental de l’èxit del
quadre, per un orgue, que restarà espontaneïtat i calidesa al ball. Tot plegat
farà que el quadre es vagi desprestigiant; “feia de
Pastorets, quedava poc serio”. S’eliminà l’Aglasiana i queda només l’Estatut i
les Llagostes. Fins i tot, en una ocasió, un capellà que es trobava entre el
públic s’aixecà a increpar els dimonis, entenent que el que s’estava fent era
una mofa a l’Església. Finalment, al voltant de l’any 1962 o 1963, el Ball de
Dimonis serà eliminat de l’obra, sent els gustos del moment i “les
circumstàncies eclesiàstiques” la causa.
 |
| Grup de balladors de Els Pastorets actual |
El Ball de dimonis, però, no
desapareixeran del tot, es mantindrà en la representació d’Els Pastorets.
Aquesta, com que és considerada una obra humorística i en certa manera menor,
permetrà que subsisteixi, això sí, en una versió reduïda. Tant sols es ballarà
Les Llagostes i, segons fonts orals, els balladors no seran de tanta categoria.
Un costum que encara perviu avui dia, quan
arriben les festes nadalenques i que entronca amb les polques i masurques del
1919 creades pel mestre Josep Monné, pel ball de dimonis de Passió i/o
pastorets i interpretades en aquest cas gràcies a la gentilesa del músic Jordi Soler;
unes polques i masurques trobades fortuïtament a l’Arxiu Municipal
d’Esparreguera que ens porten al començament del segle XX, moment en què s’instauren
com a element tradicional aquestes representacions nadalenques per iniciativa
dels centres catòlics, en el nostre cas: el Patronat Parroquial de la Joventut.
 |
| Partitura del Ball de Dimonis de 1919 de Josep Monné (AMES) |
Segons Aurèlia Sabanés al llibre La Passió d’Esparreguera, les danses
infernals comencen el 1902 introduïdes pel director de l’obra Pere Joan Llord, burgès
barceloní connectat amb els cercles artístics del moment i ideològicament
adscrit al republicanisme federal. És en aquest principi de segle quan el ball
de dimonis gaudirà de més prestigi, i serà un reclam tant per a les representacions
d’Els Pastorets, com, i molt especialment, per a La Passió. És simptomàtic també
que les danses apareguin ressenyades en tots els cartells, presentant-les com
un punt fort de l’obra, tant en el cartell de 1911 “GRAN BALL DE DIMONIS”, com
en el de 1915 “NOUS Y TRIATS BALLS DE DIMONIS EXCLUSIVA Y NOVA DANZA INFERNAL”.
És en les primeres dècades del segle passat quan les melodies i danses s’aniran
renovant periòdicament per adaptar-se als nous gustos i tendències. Així
succeeix el 1923 per mà de Josep Monné, el qual va presentar unes noves
músiques molt celebrades pel públic. Desconeixem el moment en què les danses i les
músiques van quedar fixades, de manera que es van convertir en un element
tradicional fossilitzat i carrincló que a la llarga acabaria desapareixent.
 |
| Partitura del Ball de Dimonis de 1919 de Josep Monné (AMES) |
