dimecres, 7 d’agost de 2013

La plaça dels invisibles


Un dia, potser s’obrirà la Biblioteca Municipal L’Ateneu i la plaça del davant potser la convertirem en un nou espai de jocs i tertúlies. L’única certesa que tenim ara mateix és que aquesta nova àgora portarà el nom d’Antoni Nin i Escudé (1899-1939), l’últim president democràtic de L’Ateneu republicà. Si ja serà extraordinari inaugurar un equipament en plena gran depressió, encara ho serà més que, per primera vegada, l’Esparreguera proscrita sigui reconeguda. En aquest cas, els encarregats de batejar el nou centre cultural i la plaça han estat la Comissió del Nomenclàtor d’Espais Públics d’Esparreguera (tècnics, polítics i especialistes), un afer gens banal.

El nomenclàtor, a part de posar noms als espais públics, configura un marc referencial i ha de permetre reconèixer, mitjançant els seus personatges i efemèrides més destacades, el passat col·lectiu, premiant i recordant aquelles persones que han contribuït a desenvolupar una societat catalana més justa, democràtica i culta. Als nostres carrers s’hi haurien de veure reflectides les diferents sensibilitats ideològiques que es reivindiquen com a democràtiques i mostrar una societat plural en què es respecta la diferencia. A la nostra vila el que havia de ser una obvietat no ho ha estat.

Si s’analitza el nomenclàtor de fills, naturals o adoptats de la vila, veurem que la majoria són fills del segle XX. Són, però, una mostra parcial i esbiaixada de l’Esparreguera recent. Hi ha una sobredimensió de persones de tarannà conservador: aristòcrates, industrials, mestres i alts càrrecs de l’administració franquista. D’altra banda, hi trobem erudits, músics i nombrosos clergues, la majoria vinculats al Patronat de la Joventut (posteriorment Patronat Parroquial) durant un llarg període lligat a la dreta. Es podria pensar que és lògic, ja que és aquesta l’entitat local viva amb una major trajectòria històrica. Però si analitzem amb més deteniment la qüestió hom s’adona que la majoria de celebritats locals actuals foren col·locades al nomenclàtor municipal durant la dictadura.

És significatiu que les dues figures que donen nom a múltiples espais reprodueixin les mateixes pautes. D’una banda, tenim Domènec Castellet, usat com a referent en les dues dictadures del s. XX. Durant el règim de Primo de Rivera va substituir el popular carrer de les Cabanyes i posteriorment, a l’inici del franquisme, el Frente de Joventudes fou l’impulsor que la biblioteca rebés el nom del beat. L’altre cas és el del religiós i filòsof Pere Garriga. Durant la dictadura del General Franco es fa servir el nom de Taquígraf Garriga en substitució del carrer de Madoz i l’any 1975 es torna a fer servir per a donar nom a la nova escola pública.

Amb el canvi de règim hom podria pensar que la situació s’equilibraria, però la tendència es mantingué. Només es modificaren les terminologies més ofensives d’àmbit estatal (Franco, Calvo Sotelo, José Antonio, Virgen del Pilar...). Els ajuntaments de la transició optaren per noms neutres, com exemplifica el canvi de carrer de San Ignacio pel carrer dels Arbres, en comptes de recuperar el republicà Anselm Clavé, o el d’Antonio Sedó per carrer Gran. Una altra tendència serà la de seguir fomentant figures de caire conservador vinculades al Patronat Parroquial, a La Passió o a religiosos −mossèn Montoriol, Lourdes Castro, fra Anton, Ramon Torruella−, personalitats mereixedores del reconeixement, però monocolors, que no han fet res més que reforçar un únic discurs .

Sembla que, en haver canviat Avenida Generalísimo Franco per avinguda de Francesc Macià ja haguéssim fet justícia històrica. Hi ha una Esparreguera progressista, lligada a la tradició republicana, d’esquerres, independentista i antifeixista que no ha tingut un sol referent autòcton clar. En el pla simbòlic i a escala local s’ha mantingut la lògica de la dictadura de vencedors i vençuts, els que tenen dret a ser recordats i els que romandran invisibles. Mentre es recorden els prohoms autòctons, no hi ha cap esment a sindicalistes o a esparreguerins que hagin estat compromesos en les lluites pels drets socials i per les llibertats nacionals. D’aquesta fet no se’n pot culpar les forces conservadores. Al final la memòria és record i aquest es nodreix del sentiment. És, doncs, lògic i lícit que cadascú escombri cap a casa. Les esquerres en aquest camp encara és hora que agafin el testimoni.

És trist veure com en tots els anys d’ajuntaments democràtics, presidits majoritàriament per governs de tradició progressista, aquests hagin fomentat la ignorància, per omissió, dels que havien de ser els seus referents directes, fomentant la inexistència d’un relat local que permetés lligar els vilatans d’ahir amb els que avui continuen, des de diferents camps, lluitant per una Catalunya socialment justa i nacionalment plena i afrontant també, així, un passat comú convuls, que trenca amb la visió pairal i ensucradament harmònica en què sembla que la història hagi passat sempre de llarg camí de Lleida o Barcelona. 

1 comentari:

  1. Tot i compartir la teva constatació, cal destacar que hi va haver dues fases en el canvi de nomenclàtor: la primera en el moment de la transició on es van fer canvis de nom fruit d'un consens polític i amb la intervenció molt directa del Congrés de Cultura Catalana (Arbres, Gran, Baix, Francesc Macià...) i una segona com a conseqüència de l'expansió urbanística i que en els governants del moment va pesar més el sentiment generacional que l'ideològic. La influència del Patronat Parroquial, La Passió i el teatre era molt significativa (Mossèn Monturiol, actors d'Esparreguera, Ramon Torruella, Anna Lizarán....). Tot i que no era la meva generació, ho vaig viure de prop i ho vaig respectar. Com bé dius la memòria és record i aquest es nodreix del sentiment. Felicitats per l'article.

    Xavier Mas

    ResponElimina