70 anys de la caserna fantasma de la Guàrdia Civil

1 d’abril de 1939. La guerra ha acabat. Europa és a punt d’esclatar i a l’estat un nou règim de vencedors i de vençuts manté la lògica bèl·lica d’odis i de venjances. Aquests factors faran que el territori es repensi des d’una òptica militar, per tal de persuadir maquis i esclats socials, així com per tal de defensar el franquisme d’una possible invasió aliada.

Esparreguera, ubicada en una de les vies més importants de l’Estat i amb una forta tradició fabril, en aquells moments arruïnada, tal com mostra un expedient de l’ajuntament de 1941 “el paro forzoso local que presenta caracteres alarmantes a causa de la semi-paralizacion de la industria.”.  La situació geogràfica i una realitat social crítica faran que sigui “necessària” una casa caserna “Casa Cuartel” per a la Guàrdia Civil.

Tenim constància que els tràmits s’inicien el 30 de juny de 1939. Serà el primer equipament que planificarà el nou consistori nacional, significatiu. L’arquitecte municipal Clement Maynés Gaspar, encarregat del projecte, pretén ubicar la caserna al carrer de Montserrat número 48, per la seva centralitat. El novembre, però, es canvia la ubicació i es dissenya un edifici de nova planta amb un marcat caràcter militar, en què predominen nius de metralladores.

“Para la construcción de la Casa Cuartel proyectada se destina un solar situado en un extremo de la población, con frente al camino del cementerio. Es un terreno elevado, la mayor altura del caso urbano, desde el que se domina no solamente las vías que pueden conducir a él sino la Carretera de Madrid a Francia, y los accesos de esta a al población.Puede afirmarse sin exageración, que el emplazamiento elegido es estratégico, y que difícilmente pudiera hallarse otro, dentro del casco urbano de la villa, que superase esta condición.”

F. Arxiu Municipal d'Esparreguera. Plànols de la Casa Quartel 1939

El desembre de 1940, emperò, tenim un nou projecte pressupostat en 274.680 pessetes, en una nova ubicació i definitiva: l’actual carrer de Llobregat, prop de la carretera de Monistrol i de la Colònia Sedó. És posible que la generosa donació de 125.000 ptes., feta per l’empresari Antoni Sedo, tingués alguna relació amb aquest canvi. I no serà l’única: l’empresa J. Montané Font SL també hi contribuirà amb 15.000 ptes., juntament amb altres quantitats molt menors, no especificades. El record de la revolució del 36 era un argument de pes per a fer donacions tan significatives, ja que asseguraven que les forces d’ordre públic esdevinguessin, de fet, guàrdies de seguretat privada.Els plànols mostren un edifici d’habitatges orientat al riu Llobregat. Si el comparem amb el projecte de 1939, l’arquitectura militar s’atenua, tot i que es manté l’aïllament de l’edifici i els xatos nius de metralladores es converteixen en garites amb espitlleres de caire medievalitzant. El nou edifici guanyarà alçada per tal que pogui ser visible des de la colonia i el poble.

F. Arxiu Municipal d'Esparreguera. Planols projecte Casa Quartel 1940

Mentrestant, els militars ocuparan la casa del número 19 del carrer de Sant Ignasi, l’antiga caserna, així com la casa de represaliats. “Habilitar provisionalmente para vivienda de dos números de la Guardia Civil de este Puesto la casa nº19 de la calle Madoz en la actualidad incautada por responsabilidades politicas de sus propietarios, practicando las modificaciones convenientes y las reparaciones necesarias a dicho objeto” (setembre de 1941). L’habitatge, segons consta al padró de 1936, pertanyia a Llorenç de Joan Jorba, eren uns pisos humils habitats per treballadors arribats feia poc d’Andalusia en la seva majoria.


Finalment, el 24 de gener es durà a terme l’acte de col·locació de la primera pedra, el que havia de ser “un justo homenaje a esa Institución Benemérita en la que los buenos ciudadanos ven la más firme garantía de su seguridad y bienestar.” Aquest s’emmarcarà en la commemoració de l’entrada de les forces nacionals al municipi. Compta amb la presència del tinent coronel Caruncho, l’alcalde i cap del Movimiento Lluís Masferrer, mossèn Antón que beneeix la pedra i el benefactor Sedó.

Fotos Joan Puig Domènech - Arxiu Puig

L’agost de 1942 es reformula el projecte, que alhora serà modificat al març de 1944 fruit de “la creación de una Sección en este Municipio, compuesta de un Jefe y tres números, lo cual representa que el total de fuerzas ascienda a diez hombres y sus respectivas familias.” Els plànols mostren una construcció molt compacta de 7 habitatges, organitzats al voltant d’un pati-galeria, amb una façana orientada al nord-oest, adornada amb la simbologia franquista.

Arxiu municipa d'Esparreguera. Planols projecte Casa Quartel 1942

Les obres ràpidament trobaran dificultats per avançar, “Durante los años 1942 y 1943 se hicieron obras por Administración, por importe total de 154.504’61 Ptas. sin que se llegara a cubrir la primera planta quedando paralizadas y en cuyo estado continúan.” (1956). Un cop esgotats els donatius privats, l’obra disminueixen fins a aturar-se el ritme de construcció, fruit de la dificultat a l’hora d’adquirir materials, especialment el ciment portland. Aquest estava monopolitzat per la Delegación del Gobierno de Industrias del Cemento, ens que s’ocupava del subministrament restringit, com a conseqüència de l’escassetat de la postguerra i d’una economia autàrquica que asfixià la població durant una dècada.  L’únic element que permetrà continuar l’obra seran les facilitats donades per les Manufactures Sedó SL. De les seves bòbiles sortiran les totxanes per a avançar l’obra. A l’escassetat de materials cal sumar-hi unes arques municipals eixutes que impossibilitaven tal empresa.


Des de les instàncies militars es proposa que es busquin els fons mitjançant l’Instituto Nacional de Vivienda. Al 1945 se li acaba concedint a l’Ajuntament el finançament, organitzat en dues partides; 83.053,96 ptes. a retornar en 20 anys sense interès i una altra de 62.290,47 ptes. a un interès del 4%. En aquest moment, l’obra es pressuposta fregant les 300.000 ptes. Aleshores sembla que ja res no la podrà aturar. La sorpresa arriba quan el Banco de Crédito Local atura el préstec en descobrir “que  los Presupuestos del 1940 al 1945 y señalando que como en los balances aparecen liquidarse con superavit, y concretamente el de 1945 no permite (é)llo justificar la necesidad de concretar un préstamo con dicho Banco.” Concretament el superàvit anunciat pel consistori era de 343.705 ptes. O bé l’administració local estava dirigida per analfabets o bé els comptes públics eren un instrument més de propaganda que intentava maquillar una economia desfeta. Una mentida que retorna contra els seus interessats.


Esgotades totes les vies de finançament la caserna entra en un període de llarga letargia. Finalment el 5 de març de 1957 serà cedit . “10- Se dio cuenta a ----- de las gestiones que se siguen en relación con la secion al Cuerpo de la Guardia Civil del solar y obras ejecutadas para el nuevo acuartelamiento, habiendose remitido los nuevos planos y antecedentes reclamados, = Enterados y conformes =”. Ni el mateix cos militar acabarà l’obra, ja que ja s’havien fet reformes a l’edifici del carrer dels Arbres. En aquell moment és segur que ja no es degués veure la necessitat de construir una “fortalesa”. El franquisme se sentia prou sòlid.