A mitjan 1937 apareixen els
primers símptomes d’un fenomen que marcarà profundament els esparreguerins potser
més que la guerra: la gana. Un període que s’estendrà fins al final de la dècada
dels quaranta. Uns anys que seran més
llargs que un dia sense pa.
Durant tres anys el Principat concentrarà
tots el recursos en l’empresa militar i alhora la guerra dificultarà l’accés
per a obtenir gra forà, problema que es veurà agreujat amb la divisió del país
de la resta del territori republicà, quan els franquistes ocupin Vinaròs. A més, Catalunya s’anirà omplint de refugiats,
més boques per a alimentar. La nostra vila en rebrà 500, xifra que significa un
augment de població del 12%. Aquesta situació s’agreujarà a mesura que el setge
s’estrenyi.
Amb la fi del conflicte armat la
situació no millora, ans el contrari, tres anys de guerra han deixat un país
desfet. Cal sumar-hi, a més, una Europa en guerra i un nou model econòmic basat
en la propietat privada, l’intervencionisme i l’autarquia. El model de caire
feixista farà que la postguerra desemboqui en una prolongada depressió
econòmica, que portarà àmplies capes de la població a la misèria. Els somnis de
grandesa d’esdevenir un estat autosuficient restringiran el comerç exterior i,
a més, l’Estat dictarà des de la producció i la distribució de productes fins
al subministrament de les matèries primeres i els preus de mercat. En sectors
com l’agricultura és on es notarà més el control; l’Estat es convertirà en l’únic
comprador dels fruits agrícoles i els preus baixos que es fixaran per als
aliments de primera necessitat faran caure dràsticament la producció, si més no
en el mercat oficial.
A la pràctica s’establiran dos
sistemes d’abastiment: el racionament, escàs i ineficaç, mitjançant les
cartilles, i paral·lelament l’estraperlo, que generarà una inflació desorbitada
dels preus. Es calcula que el 70% de les setmanades es destinarà al menjar, ja
que productes bàsics com l’oli, el pa o les patates tindran un augment del 500%
l’any 1943, si comparem amb abans de la guerra. El contraban esdevindrà una
pràctica generalitzada per tots aquells que tinguin accés als productes bàsics,
i es convertirà en un gran negoci per a les persones pròximes al poder. La fam esdevindrà
una empresa molt lucrativa.
 |
La unió dels factors donarà com
a resultat una llarguíssima postguerra de deu anys, que serà especialment dura
a les zones urbanes i industrials. Per desgràcia, Esparreguera es trobarà en
aquest grup; la realitat socioeconòmica, amb un sector fabril potent, farà molt
vulnerable el poble a la gana, tal com mostra el document de 5 de gener de 1940
(amb dades extretes de l’any 1936): d’una població activa de 2.319 persones només 300 persones es dedicaven
a l’agricultura; la resta haurà de fer mans i mànigues per a alimentar-se, amb
uns sous baixíssims i uns alts índexs d’atur. Aquesta informació es pot
complementar amb la carta enviada al Jefe Provincial del Servicio Nacional de
Trigo l’any 1941 en què s’especifica el nombre d’hectàrees dedicades al conreu
de gra i llegums al terme; amb una presència significativa d’espècies poc apreciades
a la cuina i avui desaparegudes dels nostres conreus, com són el blat de moro i
les guixes.
La misèria anirà transformant la
vida i noves imatges s’integraran en la quotidianitat esparreguerina; els
primers símptomes s’observaran en els prestatges de les botigues de queviures, que
a poc a poc s’aniran buidant. La farina començarà a faltar i la seva qualitat
empitjorarà. El pa esdevindrà una autèntica obsessió.
Als camps del voltant de la vila
l’herba estarà permanentment segada per tal de donar de menjar a les bèsties dels
corrals. Conills, colomins i gallines ompliran els terrats de les cases.
Aquesta serà la poca proteïna animal a què es tindrà accés.
Als horts, claus per a la
supervivència de moltes llars, els propietaris s’organitzaran fent rondes a la
nit, per evitar els robatoris de bandes de canalla famèlica.
A les cases, les famílies es
barallaran pel menjar i d’altres el compartiran, i donaran la poca llet que hi
haurà als més dèbils: vells, nens i malalts.
L’escudella cada dia serà més
aigualida i els dies de festa, com Nadal, el gran banquet constarà d’un únic
plat: col bullida com la utilitzada per a alimentar els animals.
Grans i petits estaran al
voltant de la taula traient els corcs dels llegums amb agulles de cosir; la recompensa
d’un incòmode viatge a les terres de Lleida i Tarragona per a intercanviar
peces de roba robades a la fàbrica a canvi d’un farcell de faves corcades, amb
el perill afegit de no ser confiscada la preuada mercaderia per alguna parella
de la Guàrdia Civil.
Nens jugant a les bòbiles, passant
la tarda remenant piles de clofolles per a trobar-hi una ametlla... Com deia el
meu avi: “És una llàstima que la pana de la colònia no es pogués menjar”.
Els hàbits alimentaris canviaran
ràpidament: les guixes esdevindran omnipresents i la carn serà sinònim de luxe
i festa. L’enginy farà aparèixer la xocolata de garrofes, el cafè de cigrons i
truites de “polvos”, sense ou, del tio Nelo. Però si un producte esdevé el leitmotiv de l’època, aquest és el pa
negre; elaborat amb tota mena de farines, des del groc intens del blat de moro
passant per tota la gamma de marrons que ofereixen els cereals o succedanis.
L’obtenció de queviures
esdevindrà una prioritat, que justificarà tots el mètodes: deixar a deure a les
botigues, malvendre els objectes de valor, favors sexuals, el bescanvi, el furt,
la solidaritat d’una tupida xarxa social o, en casos de desesperació, donar els
nens a entitats caritatives, tal com reflecteix el llibre d’actes de l’Ajuntament
en la sessió de 26 de març de 1940;“4º
Del resultado de una visita al Iltre. Sr. Presidente de la Casa Provincial de
Caridad, efectuada por el Sr. Doménech, interesándose para que sean admitidos
en los asilos de dicha Institución diversos niños cuyos padres se hallan en
estado de no poderles atender, habiendo resultado favorable la impresión
recogida.” D’altra banda, el règim
posarà en marxa una xarxa de beneficència, l’Auxilio Social i només a la província
de Barcelona es repartiran l’any 1940 un milió i mig de racions. El finançament
s’aconseguirà amb iniciatives tan curioses com el dilluns “Día sin postre” i el
“Plato único”, que consistia que els dies 1 i 15 de cada mes els restaurants i
fondes servien només un plat i cobraven el servei complet, impostos recoberts
de solidaritat.
Al poble s’hi va situar el
menjador infantil situat a l’actual restaurant Montserrat.
 |
| fotografia de l'arxiu Puig |
En aquest context, no és estrany
que a principi de 1939, a
la vila aparegui una estranya epidèmia que motivarà l’arribada dels doctors E.
Ley i C. Oliveras de la Riva, per a estudiar in situ el fenomen. Tal com expliquen a la Revista Clínica Española, el primer cas afectà l’ebenista L.A.S de
27 anys “en octubre de 1939, en plena
salud y sin pródromos de ninguna clase, comenzó a notar por las noches, estando
en la cama, calambres en las pantorrillas y también, aunque de forma más
atenuada, en los muslos. Los calambres se repetían cada noche. Así pasó siete
dias y entonces observó que al andar arrastraba la punta de los pies,
especialmente el derecho, presentando ligero temblor en las manos. Al mes del
comienzo de la afección aparecieron micciones imperiosas e involuntarias, a
chorro. Las defecaciones eran también imperiosas y las deposiciones, en número
de una o dos diarias eran de consistencia y aspecto normal. Algunas veces
estreñimiento.
La dificultad para la marcha fue en aumento, resultando
que ya en vez de arrastrar la punta del pie, lo que arrastraba y sobre lo que
se apoyaba, era la mitad anterior de la planta del pie, instaurándose una
marcha tipo digitigrada.
Pasados cuatro meses, ingresó en el “Instituto
Neurologico Municipal”, donde sólo hay que añadir y señalar que el temblor
intencional y de grandes oscilaciones llegó a incapacitarle para afeitarse y
comer”.
En arribar a Esparreguera troben
30 casos, una mitjana elevadíssima si comparem amb els 10 d’Olesa de Montserrat,
12 a
Igualada o els més de 25 en una ciutat important com era Terrassa.
El mal seguirà un patró:
afectarà majoritàriament homes, joves, gent humil i especialment treballadors
de la fàbrica. No es donaran casos ni en nens, ni pagesos ni tampoc entre les
classes benestants.
Les investigacions apuntaran en
un primer moment a causes infeccioses. L’afectació de la població jove farà
pensar en el retorn d’aquests de les trinxeres i amb malalties com la febre de Malta,
però la hipòtesi serà descartada. Seguidament se sospitarà que l’origen és a la
mancança d’aliments, ja que la població associarà els períodes de pitjor
alimentació amb l’aparició de la malaltia, però l’estudi minuciós de 19 casos
mostrarà que els malalts no tenien un dèficit vitamínic tot i tenir una dieta
energèticament molt deficitària (només es cobria 1.200 calories/dia de les 2.000/2.500
calories/dia recomanades per l’OMS). La resposta s’acabarà trobant en una
intoxicació alimentària. En totes les dietes analitzades una lleguminosa esdevindrà
hegemònica: la lathyrus sativus, les
guixes.
Pacient del carrer de Barcelona,
16
Esmorzar: un plat de guixes, faves
o pèsols
Dinar: un plat de guixes amb
amanida d’enciam, ceba i tomàquet
Sopar: un plat de guixes, un got
de llet i una ració de pa
Pacient del carrer de Sant
Miquel, 22
Esmorzar: pa i una poma, o
xocolata
Dinar: verdura amb patata o
guixes amb patates, amanida d’enciam, tomàquet i ceba, ració de pa
Sopar: guixes amb patates, una
poma, ració de pa
La malaltia es coneix com a
latirisme mediterrani, popularment anomenat el
mal de les guixes.
El creuament de dades de
l’estudi mèdic amb el padró municipal ens ha permès mostrar una radiografia bastant
acurada de la realitat familiar d’alguns malalts. Com per exemple, el cas de
Joan del carrer de Madoz, fill d’Olesa de Montserrat, obrer d’una fàbrica de
perxes de 28 anys, un noi de qui depenia econòmicament tota la família: la seva
esposa Carme, la sogra i tres fills petits, el més gran de 5 anys. Com devien
alimentar els tres nens a partir de llavors?
Al carrer de Barcelona en trobem
un parell de casos. Per exemple, al número 16, la Margarita de 27 anys,
treballadora fabril, mare d’una filla de quatre anys, que viurà juntament amb
el marit i la sogra. A la preocupació per la malaltia, caldrà sumar-hi el dolor
per l’absència del cunyat, ja que la seva militància d’esquerres l’havia portat
lluny dels seus, possiblement a algun camp de refugiats a l’altra banda de la
frontera. Les guixes seran l’únic plat que tastaran.
Si anem al carrer de Sant Miquel
ens trobarem amb el cas del Joan, de 47 anys, treballador de la colònia a la
secció de carbur, que haurà de deixar la feina l’octubre de 1941. El mal de
guixes l’impossibilitarà de seguir aportant l’únic jornal que entrava a casa
seva i del qual depenien la seva esposa, tres fills, la sogra i un nebot que
vivia amb ells.
 |
| Gràfic per cortesia de Núria Mones |
D’aquella època en sortirà una
generació, que va desapareixent, d’àvies i avis amb hàbits estranyíssims, gairebé
de psiquiàtric, com tenir el rebost sempre ple a vessar, encara que tinguessin
el supermercat davant de casa; dinars amb plats que sobreeixien, olles sempre
plenes, l’obsessió per anar al self-service
i repetir tant com es volgués... Tot allò que tant s’havia somiat durant anys
de tenir l’estómac buit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada