El Moreno, la cara.

Aquesta història comença en una de les barres de bar amb més tradició del poble, la de Cal Milu, el dia que el Joan, des de darrere la barra, em comenta com qui no vol la cosa, que el seu avi havia estat molts anys tancat a la presó, que era del POUM, que l’acusaven d’assassinat…  Amb un cop de sort buscat, apareixen papers, el procés sumaríssim i, finalment, la joia de la corona: una meravellosa maleta, oblidada a les golfes de l’antiga fonda, plena de quadernets de lletra redondilla barrejats amb les cartes de la presó de l’avi.

La història que explicaré és una d’aquelles que no encaixa en la sovint maniquea simplificació de bons i dolents en què tan fàcilment caiem quan parlem de la guerra civil. Mitjançant la reconstrucció, a través de la documentació, de la vida d’en Joaquim Rodríguez Vilanova, podem veure la mala llet que corria pels carrers d’Esparreguera, els macabres assassinats de l’estiu de 1936 i l’impecable repressió franquista a tot el que fes olor de roig, però també mostres de generositat veïnal.

 

Joaquim Rodriguez Vilanova

Joaquim Rodríguez Vilanova, àlies el Moreno, pel seu color de pell bruna, va néixer el 20 de desembre de 1903 a les dotze del migdia al carrer del Patrocinio a Penàguila, un poble de la comarca de l’Alcoià. A casa del sereno Camilo Orquin Pasqual, qui s’ocupà d’inscriure el nen al Registre Civil. Fill legítim de Josep Rodríguez Llorens, de 49 anys, d’ofici canterer, fill de Penàguila, i de Joaquima Vilanova Garcia, natural de Benilloba, poble veí, mestressa de casa de 36 anys. Serà el germà del Manolo, la Teresa, l’Elvira i el Josep.

Els Rodríguez Vilanova seran una més de les famílies que emigraran dels pobles de la serralades alacantines cap a zones més urbanes. Des del final de segle XIX, aquest poble no ha parat de perdre població. La part femenina de família fixarà la residència a València, al popular barri mariner del Cabanyal. Els nois, d’altra banda, faran cap a Catalunya. El Joaquim arribarà a Esparreguera l’any 1925 on treballarà a la fàbrica Vila d’Olesa fins a l’octubre de 1938, segons les seves declaracions judicials. Els altres germans arrelaran a Olesa de Montserrat i a Terrassa. Especialment amb el Manolo, mantindran una relació molt estreta, així com també amb les germanes.  En Joaquim Rodríguez es casarà amb l’Anita Serra, filla de la popular Fonda Catalana del carrer d’Anselm Clavé, 18. La parella tindrà un fill el 1932, el Milan; després arribarà la parelleta, la Joaquima molt possiblement el 1935.

El Moreno, segon per la dreta, treballant al moll de la fàbrica d'Olesa el 1929.

 El 1933 com reconeix durant el judici, ingressa a la CNT i participarà activament en l’organització, sense exercir cap càrrec destacat però essent una persona molt visible; vivint a la Fonda Catalana al bell mig del Paral·lel esparreguerí, amb un caràcter decidit i una planta d’home corpulent. Cal sumar-hi la seva afició en la pràctica de la boxa, un esport molt popular que omplia places de toros. Molt possiblement, durant la festa major de 1936, es trobava al Cafè Espanyol, participant de la gran vetllada de boxa organitzada pel Boxinnk-Club. Caràcter, planta i punys faran d’ell un ideal home d’acció per a exercitar la “gimnàstica revolucionària”, d’aquelles persones que creixen en moments de tensió. A part de la seva militància al sindicat, fonts orals el situen a l’òrbita del POUM. No seria gens estrany que practiqués una doble militància, ja que les dues organitzacions coincidiran al postulat de fer la revolució per guanyar la guerra. A nivell local, militants d’ambdues organitzacions es trobaran a la mateixa barricada quan al maig de 1937 hi hagi enfrontaments a la vila. La família de València, preocupada per les notícies que arriben des de Barcelona, escriurà aquesta carta, en què, veladament, es  fa al·lusió als fets de maig.

La Guerra

En esclatar la guerra, el Joaquim saltarà al carrer. Serà un personatge molt lligat al procés revolucionari; fonts orals l’identifiquen com un dels responsables de la profanació de l’església de la Beguda. Tal com afirmen la majoria de testimonis del procés sumaríssim, patrullarà amb arma curta i llarga tant de dia com de nit. Serà fàcil trobar-se’l fent guàrdia a la Creu, on hi havia un punt de control, per supervisar el pas de vehicles per la carretera. A la seva declaració afirmà haver fet 15 guàrdies.  Segons la Guàrdia Civil  “formó parte del primer comité revolucionario, donde su influencia personal era grande e infundía respeto a sus mismos correligionarios teniéndose en cuenta sus determinaciones”. Segons J. S. F., fou lloctinent del Conseller de Defensa Local, encarregat de repartir la munició entre els milicians locals.

Sobre ell cauran acusacions molt greus, “Por rumor público sabe que el procesado detuvo a personas de orden siendo ese el rumor que existe en Esparreguera.” J. S. F. o R. G. F.:  “fue un elemento de los peores del pueblo”. Se’l considera l’enllaç amb la CNT de la Torrassa i de l’Hospitalet de Llobregat, nuclis locals de la FAI recordats per la seva duresa “revolucionària” i J. T. P. l’assenyala com el cap de las patrulles de control, anant sovint amb cotxe acompanyat d’elements dubtosos. A part d’involucrar-lo de manera genèrica en tots els crims, se l’acusa personalment de ser el responsable de “los desmanes” de Can Castells i de l’escorcoll a casa del sacerdot Puch. També se’l relaciona amb la mort de dos veïns del poble.

El 6 d’agost de 1936, a les 9 del matí, arriben a una de les fàbriques tèxtils d’Olesa de Montserrat dos o tres cotxes i un camió amb homes armats. L’escamot aparta 6 persones, dos d’ells veïns d’Esparreguera, Josep Travé i Pol i Josep Masabeu i Pujó, dos nois de tot just vint anys amics inseparables i companys de feina que treballen com a escrivents. A part de coincidir a la feina, els dos xicots són membres del Patronat Parroquial de la Joventut. Serà fàcil veure’ls participar en les diferents activitats de la societat recreativa, ja sigui teatre, bàsquet, futbol, tennis taula o descobrint el país i l’entorn mitjançant la pràctica de l’excursionisme.  Els nois, a més a més, seran impulsors i capdavanters en la creació del nucli local de la FEJOC (Federació de Joves Cristians de Catalunya), moviment de caire catòlic, conservador i catalanista que adoptarà com a lema la consigna de Torres i Bages; “Catalunya serà cristiana o no serà”. No és exagerat afirmar que Travé i Masabeu contribuiran en gran mesura a una etapa daurada del Patronat; la dels anys 1930, tal com afirma Joan Parera i Canals.

Els dos esparreguerins, juntament amb la resta de detinguts, emprendran la carretera Llobregat amunt fins a l’alçada de Castellvell i el Vilar prop de la masia coneguda com El Gall. Allà seran afusellats tots ells. Els botxins seguidament aniran a dinar prop d’allà, a un local anomenat La Bauma, per retornar al lloc del crim i acabar la “feina”. Els cossos de les víctimes seran cremats i colgats amb sorra. La macabra comitiva tornarà riu avall havent saquejat la masia del Gall. Una altra versió del fets recollida a l’obra Martirologi de la Federació de Joves Cristians de Catalunya afirma que les víctimes foren ruixades amb benzina i cremades vives cap allà als voltants de les tres de la tarda. Els cossos de les víctimes quedaran irreconeixibles i les restes d’un clauer propietat de Josep Masabeu serà l’objecte que permetrà als familiars identificar les restes mortals dels seus.

In Memoriam; llibret recull dels assassinats ocorreguts a Olesa

Malgrat l’acusació, cap dels testimonis no era al lloc dels fets. Per contra, M. R. B., germà d’un dels mort que treballava a la fàbrica, assegura que aquell dia no hi havia cap persona que no fos d’Olesa de Montserrat. D’altra banda, involucra El Moreno en la detenció de dos guàrdies civils. En aquest cas, la resta de testimonis apunten cap al Comitè d’Olesa com a responsable. Sigui quina sigui la veritat, El Moreno haurà de carregar amb l’ombra del dubte. L’estiu del 1936 acabarà amb 13 veïns assassinats. Els últims crims es duran a terme el 20 d’agost. Aquestes morts tardaran molt i molt temps a cicatritzar-se. Dos dies després, M. A. J. comenta que es troba amb Joaquim Rodríguez, el qual li digué: “que si no habían ocurrido más asesinatos  era porque él había mandado retirar las patrullas encargadas de estos menesteres y que el Comité había acordado que no se llevasen a cabo más asesiantos en la población”.

 

Cabacés

Cabacés

No tornem a tenir notícies del Joaquim fins l’any 1938, quan ingressa voluntari al cos de Guàrdies d’Assalt. En aquest punt, es contradiu perquè, d’una banda, assegura que ingressa al cos a l’octubre després de deixar la fàbrica i, de l’altra, diu que hi ingressa just abans que fos cridada a files la seva quinta al mes de juny, per escapolir-se així d’anar al front. El Moreno estrenarà uniforme en el mateix moment en què es crea el 6è. camp de presoners a Falset, on serà destinat, entrant a formar part de l’entramat repressiu de la república, el SIM, el Servei d’Informació Militar, ens que es trobava sota l’òrbita soviètica i que s’ocupava de controlar i reprimir els quintacolumnistes; un sac en què hi entraven tots aquells que se’ls considerava que actuaven en contra del govern republicà o dels interessos del PCUS. D’una banda, inclourà la gent de dretes; catòlics, falangistes, classes benestants. De l’altra, els republicans crítics, especialment els poumistes i aquells anarquistes que discrepaven obertament del PCE.

  

El camp de Falset viurà en letargia fins a l’arribada, el 26 de juliol de 1938, d’un tren provinent de la presó Model de Barcelona. El Priorat serà considerat un indret estratègic per al comandament republicà, que en la lògica de la Batalla de l’Ebre, es convertirà en el primer cinturó defensiu de la rereguarda en el cas que les tropes franquistes creuessin el riu, tal com acabarà succeint. Els reclusos, un cop arribats a Falset, seran repartits pels diferents camps accessoris de la rodalia: Porrera, Gratallops, la Figuera i Cabacés. Aquest últim serà el que acollirà un major nombre de presos. Entre els vigilants hi trobarem el Moreno. A uns 5 km del poble de Cabacés, s’hi troba la vall del riu Montsant, on, en una zona coneguda com la del Pont Vell, sobre un petit turó, els presos construiran un complex sistema defensiu. Encara avui són visibles diferents línies de profundes trinxeres connectades entre si, així com una línia dotada, com a mínim, amb tres nius de metralladores parapetats darrere d’un feixuc marge de pedra seca, que transcorre en paral·lel al riu. També es construiran pous antitancs, no localitzats però citats a l’obra de Francesc Badia Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939). L’objectiu era aturar un hipotètic avenç de les tropes franquistes provinent de Vinebre per l’actual carretera comarcal T-714. El sistema de fortificacions es mostrarà inútil i no s’arriba ni a utilitzar.

Cabacés zona del Pont Vell,  pinar on es troba la zona de trinxeres.

segona línea de trinxera

primera línea de trinxera

vestigis d'un niu d'ametralladores

Les condicions de vida seran molt dures. Cada dia a trenc d’alba els presoners seran conduïts a la zona de trinxeres, on treballaran tot el dia a pic i pala sota el sol de l’estiu i un cel blau trencat en ocasions pels avions feixistes que bombardejaran la línia de fortificació. Hi haurà poca aigua i el menjar serà dolent i escàs. A la nit, els guàrdies retornaran els presos extenuats al poble, on seran tancats a l’església, un edifici del segle XVII d’una sola nau, reconvertit en un dormitori-presó ple de gom a gom, brut i farcit de polls i xinxes. També s’habilitarà per manca d’espai la petita ermita de Sant Joan, situada al capdamunt de la vila. El cos de guàrdies s’ubicarà a la millor casa de la plaça Major.

esglèsia parroquial de Cabacés

ermita de Sant Joan 

Per regla general, els carcellers del SIM seran uns bèsties: animals armats amb un temut garrot de fabricació casolana. Conscients de la seva total impunitat, arribaran a afusellar reclusos arbitràriament. Cabacés serà, però, una excepció. Podríem parlar d’un camp més “humà”, en gran mesura gràcies a l’actuació del sotscap València, així com a l’actitud personal d’alguns guardes, entre els quals sembla que podem comptar el Moreno, si fem cas de les declaracions, del cap de Falange d’Esparreguera Ramon Graells o del reclús esparreguerí Joan Romagosa, tancat des del 1938 al seminari-presó de Barcelona. Aquest afirma “que el declarante se portó bien facilitándole medios para comunicar a la familia del declarante el estado del mismo”.  No cal, però, idealitzar les condicions dels presos de Cabacés. El contrapunt el dóna la dura pallissa que patirà a mans dels seus antics camarades, un brigadista internacional portuguès com a represàlia per haver-se intentat evadir.

El camp de Cabacés serà desmantellat al principi de setembre i traslladat a Arbeca. Amb la desfeta del front de l’Ebre, Joaquim Rodríguez Vilanova, igual que l’exèrcit roig, retrocedeix, i els presos reubicats en centres com el seminari de Barcelona, el qual  estava allunyat d’un front que avança ràpidament. Segons declarà el Moreno, passarà per Barcelona camí de Girona, per finalment creuar la línia de França el 6 de febrer. Sorprenentment, retornà a la península per l’altra banda, entrant per Irun cinc dies després, segurament enganyat pel govern francès, el qual es dedicà a entregar refugiats al règim franquista, amb l’engany de prometre’ls un reallotjament més confortable  allunyat de les congestionades platges nord-catalanes. Igual que altres veïns de la vila, haurà de creuar el pont del riu Bidasoa, que el portarà per un llarguíssim periple repressiu de judicis, presons i camps de treball en condicions infrahumanes. La nova vida del Moreno començarà quan el tanquin al frontó de Pamplona l’11 de febrer de 1939, a l’espera de ser jutjat per “rebelión a la Causa Nacional” i ser condemnat a mort el 1943.

Aquest article hagués estat impossible de fer sense la generositat del Joan de Cal Milu i hagués quedat incomplet sense les indicacions i ajuda d'en Carles Prats Ferré