A les golfes de
l’antiga Fonda Catalana hi havia una tronada maleta amb mapes, llibres de Formación del espiritu nacional, un
templet de La Pilarica i moltes, moltes cartes enviades des de multituds de
presons i camps de treball. A
vegades el nen de la casa pujava a les golfes a llegir les cartes de l’avi i en
descobria una història com la de tants republicans tancats en els llargs anys 1940.
Un mil·lenni després, un historiador amb poca feina passarà nits de
l’hivern de 2014 rellegint-les. Unes vetllades acompanyades amb un fantàstic
estofat de senglar i les mirades curioses dels parroquians que, en algunes
ocasions, acabaran derivant en tertúlies sobre velles guerres.
 |
| La maleta de Cal Milu |
Les cartes
Com recordava el
nunci esparreguerí Francesc Vidal, el qual fou tancat com a soldat republicà al
camp de Sèt-fonts, l’obsessió dels presos era enviar una carta a casa per tal
de poder establir contacte amb la família. Treure’s l’angoixa de sobre de saber
com estaven els de casa i, per descomptat, llençar un fil per poder facilitar
el retorn des d’uns centres on es passava molta gana i es veien les escenes més
baixes de la condició humana. Recordava Francesc Vidal que al mig del camp hi
havia un tancat de 10 metres quadrats destinat als reclusos republicans
“maricons”, els quals eren el blanc d’humiliacions per part dels seus propis
companys. L’obsessió per redactar unes lletres que li van donar la llibertat el
portaren a vendre unes botes sobreres per set francs per així poder comprar
paper i segell.
La majoria de cartes
de la maleta de Cal Milu seran escrites per Joaquim Rodríguez Vilanova,
enviades a la calle San Ignacio 18
d’Esparraguera de Montserrat, dirigides a la seva muller, l’Annita Serra,
amb el record sempre present dels dos fills, o a algun germà o conegut. Ens
manca en la majoria de casos el punt de vista dels familiars. Malgrat això, es
conserven algunes poques lletres enviades pels familiars al pres. Totes elles
s’estructuraran en un format molt rígid amb l’ús recurrent per començar del “Muy
apreciada esposa, espero que al recibir ésta disfrutes de la más perfecta salud
como es la mía A.D.G·” i tancant sovint amb un “tu marido que lo es”,
“de tu esposa que lo es” reafirmant el lligam de possessió i compromís.
Tots aquests formalismes contrasten amb una llengua escrita que sovint és una
plasmació sobre el paper del llenguatge oral. Un gran nombre d’elles seran targetes
postals, un petit rectangle aprofitat al màxim amb una cal·ligrafia acceptable
i una ortografia que delata molt pocs estudis. Com no podia ser d’altra manera,
totes elles seran escrites en castellà. Un castellà farcit de catalanismes “te
mando unos michones no se como se dice en castella” i frases fetes traduïdes
literalment “tal haran tal encontraran”, “hacer mal a nadie”…
Normalment totes
elles tindran un to contingut i pràctic, però cal tenir en compte que totes
elles passaran per la censura militar. Saber i transmetre l’estat de salut i saludar els familiars i coneguts eren
l’objectiu de les cartes, que alhora ajudaven a confirmar la fortalesa d’uns
llaços efectius i de solidaritat cabdals per a sobreviure. D’altra banda, seran
l’eina per a coordinar tota la paperassa burocràtica, avals i paquets.
Sobretot s’informarà de les necessitats materials; diners, sempre que els de
casa puguin, tabac (el fumar es
convertirà en una de les poques distraccions i luxe dels presos), fil i agulla,
una fotografia per recordar els de casa, una muda o un grapat de garrofes “(...)
cuando me mandes el paquete haras el fabor de ponerme una puñado de garrofas
por que haci por las mañanas podre poner hami estamago alguna cosa” (11.1.41).
Com no podien faltar també les
demandes de plomes i tinters per a poder seguir escrivint, encara que
sigui en el revers d’un paquet de tabac. D’altra banda s’explicarà sense massa
sentimentalisme l’estat anímic alimentant la tossuda il·lusió d’una llibertat
pròxima que mai no arriba. En alguns moments, però, aflorarà la part més humana
del personatge. Tal com succeeix durant el nadal de 1939, el primer que passarà
entre reixes, en el qual s’escriuen una sèrie de quatre targetes postals
ricament decorades dedicades com a obsequi per als seus fills en Milan i la
Joaquima. Molt de tant en tant s’enviarà algun poema, una lletra descarnada o
es farà alguna broma per treure-li dramatisme a tot plegat.
 |
| Targetes postals enviades pel Joaquim durant el Nadal de 1939 |
Pamplona, primera parada
L’11 de febrer de
1939 Joaquim creuarà el pont del riu Bidasoa. Tant a ell com a la resta de
refugiats els estarà esperant la Guàrdia Civil. Aquell dia començarà la vida de
vençut i li caurà al damunt tot el pes d’un estat amb ganes de venjança. Sense
oblidar la necessitat que tenia la dictadura de construir els fonaments del nou
règim mitjançant l’assassinat i el terror.
Pamplona serà la
primera parada del llarg periple, on es començarà a escriure el sumari 15.423,
concretament al Fronton de Pamplona,
que, reconvertit en centre d’internament davant l’allau de refugiats ja fossin
militars o civils, serà on es farà una selecció i classificació dels reclusos.
Seguidament serà traslladat al Campo de
concentración de La Merced. En aquestes primeres setmanes la confusió serà
molt gran i la comunicació difícil, tal com es lamenta en la segona carta de
l’1 de març 1939 en no haver rebut encara notícies dels seus. D’altra banda, apareix l’obsessió
de trobar avals, ja sigui de les noves autoritats franquistes locals o de la
gent de dretes. Els avals seran la condició sine
qua non per a poder sortir de la presó. Tot i la insistència del pres,
aquests no arribaran. Al mes de maig encara estarà reclamant els esperats
documents. La família, possiblement, per tal de no minar la moral d’en Joaquim,
demana paciència i amaga les negatives dels possibles avaladors a donar un cop
de mà. Sembla que a partir del maig la situació es comença a “normalitzar”, es
restableix la comunicació amb els familiars de València i al Joaquim se li
envien des d’Esparreguera 15 pessetes per ajudar a passar el mal tràngol.
El 28 de Juny serà
traslladat a la Prisión Provincial de
Pamplona i serà tancat a la sala 12. Una breu nota servirà per a avisar la
gent de casa del nou emplaçament. L’entrada
a presó serà el moment en què al Joaquim se li confessa la difícil situació que
té per endavant i la solitud de la gent de l’antiga Fonda Catalana. A
presó es trobarà amb un veí, el Jorba, i aquest es convertirà en un personatge
que apareix sovint a les targetes. Sovint també les dues famílies es
coordinaran per enviar als presos caixes amb moniatos cuits, pomes, mudes…
L’entrada a presó implica
que comencin a girar els engranatges de la maquinària judicial. L’absència
d’avaladors pressuposa la culpabilitat del pres, situant-lo com a entusiasta de
la “causa rojo separatista”. El 30 d’octubre, el cap de la Guàrdia Civil
d’Esparreguera rep l’ordre de crear l’atestat i se li encomana la recerca de
tres testimonis “de reconocida solvencia”. Paral·lelament el Delegado de Información e Investigación de
Falange d’Esparreguera, el
comandant del destacament de la benemèrita i així també l’alcalde
redactaran els seus informes per transmetre’ls al Jutjat de Sant Feliu de
Llobregat.
Amb l’arribada de
les festes nadalenques, la correspondència es multiplica, arriben lletres fins
i tot de Vilanova i la Geltrú de part d’en Manuel, un company de fatigues de
Pamplona. La gran alegria del Nadal a la fonda seran els torrons que portarà el
tiet Manolo, el germà del Joaquim. Passades les celebracions, es talla la
comunicació. La situació es torça, els fills emmalalteixen, la Joaquima agafa
el xarampió i en Milan, una malaltia de les mans. Tot i així, la pitjor part,
però, se l’endurà l’Annita, una cama malalta l’enviarà un mes a l’hospital i
una intervenció a temps li salvarà l’extremitat de l’amputació (20.2.40). Aliè
a la situació, en Joaquim fa la primera declaració de cara al judici. Les males notícies li arribaran
a posteriori i l’angoixa el posseeix; una lletra que no arriba, informacions
poc precises; qualsevol indici es converteix en la certesa que li oculten males
notícies. Malgrat el desànim,
segueix insistint, en va, per tal que els seus pressionin a aquells que li
deuen algun favor i que s’han convertit en homes del Movimiento per tal d’aconseguir, si no és un aval, un certificat de
bona conducta. Finalment la situació es redreça, la vida continua i
el clan Rodríguez-Serra es reunirà per celebrar-ho durant la Festa Major
d’Esparreguera amb un dinar de luxe, macarrons i conill.
 |
| Direcció dels paquets enviats per la familia a la presó |
Barcelona, cel·la
553
A l’abril tot
canvia. El Joaquim arriba el dia 11, provinent de Pamplona, a la presó-dipòsit
municipal de Sant Feliu de Llobregat per declarar l’endemà i ser internat a la
presó Model de Barcelona, cel·la 553 de la 6a. galeria. Retornat a Catalunya,
haurà de ser tractat d’una afecció a la vista. L’arribada a Barcelona suposa el
retrobament amb la gent de casa després d’un any, així com l’accés a algunes
petites grans comoditats; fruita fresca, sucre, roba neta, peces de dòmino, un
sac per a passar l’estona boxejant, una manta o un matalàs, el qual trigarà
molt a arriba al seu destinatari, per culpa del caos burocràtic o d’algun
funcionari amb les mans llargues. La pertinent reclamació “con buenos
modales pero con energia” que desprèn un orgull de classe mal dissimulat,
farà que el matalàs arribi a bon port.
La llista d’objectes és tan quotidiana i simple que la seva absència ens
fan adonar de la misèria que implicava trobar-se en una presó espanyola els
anys 1940.
L’entrada a la Model
implica adaptar-se als nous horaris i rutines. Els dissabtes, recollida de
paquets amb la sorpresa, alegria o mala llet de veure que hauran portat o de
què falta: “En que pensabas que no me mandastes la tovalla para la car. Sino
me la mandas no me podre lavar en 15 dias. Sino que lo ago con la camisa”
(16.1941). La comunicació de galeria, és a dir un guirigall de gent, “De lo
que dices de la comunicación, como solo son 5 o 6 minutos, no vale la pena que
agas el viage.”, que més que comunicar permet veure el pres a distància.
Malgrat tot de tant en tant és podrà fer una comunicació especial, com succeirà
el dia 30 d’octubre de 1942, el matí serà el torn dels adults i a la tarda
durant una hora, en Joaquim podrà tornar a veure, abraçar i jugar amb els seus
fills.
 |
| Anell i caixa fet pel pres comunista Emilio Escorizo |
La coordinació entre
les dones roges amb homes tancats i la creació de les caixes de resistència
permetran assumir el cost, de temps i diners que significava desplaçar-se
setmanalment a la capital. D’altra banda l’Annita rebrà l’inestimable suport
del Manolo, germà d’en Joaquim; “el sabado novine a verte porque enlas 14
pesetas quetenia qpe perder de jornal yo tengo para comprarte otras cosas.
Joaquin yo trabajo de las cinco de la tarde alas cinco dela mañiana aci esque
cuando vengo atraerte el paquete vengo sin dormer pero porti ari lo que fuera
menester (…) cada vez quevengo atraerte elpaqueuete y lo entrego tengo
quellorar al saber que estoy tanserca deti ino te puedo ver. ” (14.7.1940) Mentrestant per matar el temps i
sentir-se útil en Joaquim es dedicarà a fer espardenyes per a tota la família.
Pobres, però calçats. Així també anells de plata a partir de monedes o caixes
que són autèntiques meravelles d’art popular. Aquestes es convertiren en
activitats molt comunes entre els reclusos.
Els desplaçaments a Barcelona
s’aprofiten al màxim; a part de la Model, el barri Xino i el Port seran parada obligatòria al ser uns dels centres de
l’estraperlo. Sobretot a partir del febrer de 1941, quan la família de València
comença a enviar algun saquet d’arròs per barca, un arròs que es pagarà a
València a 10 pessetes el quilo, gairebé el sou d’un jornal. Coincidint amb l’ajuda que arriba des del Cabanyal, es comença a notar que la fatiga passa factura i aquesta es tradueix en retrets i discussions
entre els familiars. Fa més de dos anys que el Joaquim està tancat i molts més
que es passa gana per molt que es treballin 12 hores diàries a la fàbrica i que
el diumenge, dia de repòs, s’estigui a la Fonda servint.
 |
| Carta enviada per l'Anita Serra del 15.3.1941 |
El judici
Paral·lelament a les
trifulgues que comporta la vida de subsistència tant a dins com a fora de la
presó, hi ha una qüestió que pesa com una llosa, un pensament que sobrevola
constantment: el judici i la sentència. A mesura que el procés comença a agafar
cos augmenta el neguit. Conèixer el jutjat, buscar els noms de tres, quatre,
set persones ben vistes pel franquisme que li deguin algun favor al Joaquim de
l’època en què ell remenava les cireres, per així poder aconseguir un document
de bona conducta al qual agafar-se, un escut de paper per rebatre totes les
acusacions. Finalment, amb la carta del dia 15 de maig de 1940, arriba
l’esperada notícia; hi ha persones disposades a firmar a favor seu. El Moreno
demana que li enviïn els avals immediatament. Malauradament s’emportarà una
sorpresa en rebre’ls i no ser el que s’esperava “Sobre el aval que memanda
el Señor Seguarra que estoy muy content pero de la forma que esta escrito no lo
puedo entregar como aval ami parecer esto quedise ostento armas lo podria
suprimir” 12.7.40. D’altra banda, no estaran segellats ni per la Falange ni
per l’Ajuntament, de manera que perden, per tant, gran part del seu valor.
Malgrat tot, arriben els documents des de diferents bandes.
Des de mitjan abril
de 1942, s’engega la maquinària judicial, que comença a recollir les declaracions
de quatre testimonis. Un d'ells es trobarà fora del país, la resta llencen
acusacions molt dures contra El Moreno, algunes fetes per persones en les quals
ell sembla confiar. A partir del mes de juliol
tornen a declarar els testimonis inicials, així com també noves veus;
familiars dels assassinats a Castellbell i el Vilar. Els nous testimonis, majoritàriament
d'Olesa de Montserrat, aporten poca informació o desmenteixen la intervenció
directa del Moreno en aquest crim sense desmentir-ne d’altres. A l'octubre
continuen les declaracions d'altres esparreguerins.
El 23 de febrer de
1943 el fiscal demana per Joaquim Rodríguez cadena perpètua o pena
de mort. Durant tot aquest temps la informació de l'estat del consell de guerra
arriba amb comptagotes tant a la família com al Moreno. En la correspondència
es palpa l’enuig del pres així com les súpliques constants tant a l'Annita com
al Manolo perquè coneguin quelcom més. En una carta del 7 de març, per boca
d'un company de presó, la família s’assabenta de l'avançat estat del procés
judicial; els càrrecs que se li imputen, la pena que demana el fiscal, així com
també l'advocat d'ofici que li ha estat designat, l'alferez d'artilleria Antonio Molina Ramírez comença, doncs, l'odissea per trobar-lo.
Paral·lelament es perden les esperances de poder tenir un advocat que doni
garanties per a articular una defensa ben treballada; “había un amigo mio,
que era abogado militar, y que él seria
el que se encargara de la defensa de Joaquín, desgraciadamente, se ve
que no tiené interés alguno en molestarse, pues por lo visto, cuando uno, sea
por la causa que sea, entra en la cárcel, todas las amistades se desentienden
de uno.” (7.03.1943).
Finalment se celebra
el consell de guerra el 27 de març de 1943 a la sala de justícia del govern
militar. El fiscal crida a declarar dos testimonis i se centra, especialment,
en els crims de Castellbell i el Vilar. Posteriorment la defensa s'escuda en la
manca de testimonis presencials en tots els esdeveniments. El fiscal demanarà
la pena de mort i la defensa la pena immediatament inferior. La
sentència serà la pena de mort. Però
aquesta no serà ferma ni s’executarà fins que l'autoritat judicial no la
confirmi al cap d'un mes. La notícia, com no podria ser d'altra manera, cau com
una bomba i corre com la pólvora, ja que se n’assabenten tant la família de
València com també una germana de Madrid, la
Patrocinio. Als de casa només els queda resar per un miracle i
esperar el desenllaç. Mentrestant, a la Model hi tindrem el Joaquim esperant
que una matinada pels volts de les 5 els guàrdies el treguin de la cel·la per
dur-lo al patíbul. Passes, sorolls de forrellats obrint-se i tancant-se,
silencis, crits, plors. Una rutina tan mecànica com macabra que sempre passarà
de llarg durant un llarguíssim mes d'abril.
Desconeixem què succeeix
entre el 28 d'abril i el 13 de maig, però el que era un final segur davant un
escamot d'afusellament queda aturat per manca de proves i pendent de revisió.
La situació canvia radicalment quan el 28 de juliol Franco li commuta la pena
de mort per la cadena perpètua, és a dir, trenta anys de reclusió. Fonts orals
apunten com a responsable d'aquest gir copernicà algun dels presos feixistes
que havien estat sota el seu poder durant el període en què fou guàrdia d'assalt
als camps de treball, com per exemple Joan Romagosa. Cal apuntar també que en
la correspondència d'aquells dies es fa referències a advocats i a l'esforç
econòmic que aquests impliquen per a la família. En alguna nota es parla de 100
duros, un dineral.
 |
| Carta enviada pel Joaquim el 13.9.1942, durant el procés judicial. |
Pic i pala
Commutada la pena de
mort, s'obre un nou horitzó. Amb 39 d’anys cal afrontar 30 anys de presó. En
Joaquim passa a dependre del Patronato de
Redención de Penas por el Trabajo, un òrgan creat l’any 1938 que
s’encarregarà de gestionar la nova modalitat penal, la qual consistirà
bàsicament a bescanviar un dia de pic i pala per un, dos o tres dies de presó,
depenent de la “bona conducta”, el centre o tants altres incentius o
penalitzacions. Es construiran al voltant d’uns 121 destacaments penals arreu
de l’Estat amb aquesta finalitat. Aquest sistema de reducció de penes serà molt
útil per a la dictadura; per una banda, serà un canal per a descongestionar un sistema
penitenciari desbordat i, de l’altra, serà la mà d’obra semiesclava que s’ocuparà
de fer la feina més dura de (re)construir les obres públiques considerades d’interès
nacional (pantans, mines, vies de tren, el Valle de los Caidos…). A més a més,
les empreses concessionàries de construir les infraestructures s’ocuparan de la
manutenció i pagaran quatre duros a l’Estat per la mà d’obra presa. Uns diners
que es dividiran en dues parts: una se la quedarà l’Estat i l’altra serà una
petita paga per al pres i la família.
Els condemnats a
cadena perpètua de la Model de Barcelona seran enviats a treballar. El Joaquim
serà dels últims de marxar gràcies a algun contacte a dins de la Model. El 8 de
novembre de 1944 comença el periple per diferents camps de treball. La ben
entesa d’un tren que camí de Badajoz farà escala a Madrid li permetrà
retrobar-se, al cap de molts anys, amb sa germana Patrocinio, el cunyat guàrdia
civil i els nebots. Arribat a Badajoz, serà internat a la 2ª Agrupación de Colonia Militarizada de Montijo, on juntament amb
altres companys d’Olesa de Montserrat serà un dels 1.500 presoners que treballaran
en la construcció d’obres hidràuliques, fent un sistema de preses i canals al
riu Guadiana. Les condicions seran duríssimes tal com il·lustra la carta
enviada clandestinament al germà Manolo (12.3.45), en què retrata tant la
situació de misèria que viu l’Extremadura de postguerra com la vida als camps.
 |
| Foli 4 i 1 |
 |
| Foli 2 i 3 |
 |
| Foli 5 |
 |
| Carta del Joaquim des de Montijo del 12.3.1945. Foli 6 |
Per manca de feina,
serà traslladat a mitjan abril a la presó de Badajoz, juntament amb els seus
companys esparreguerins Fèlix Jorba i Josep Subirana. D’allà seran enviats al Reformatorio de Adultos de Ocaña, a Toledo, per on havia passat l’any 1940
el poeta Miguel Hernández. En aquest centre, al Subirana, li serà concedida la
llibertat condicional. Serà desterrat i anirà a viure a València, al barri del
Cabanyal, al carrer dels Àngels, 23, a casa de les germanes del Moreno. La
solidaritat i camaraderia tornen a ser vitals per tal de poder sobreviure. En
aquesta presó s’assabentarà que el Milan, el fill gran, s’ha posat a treballar
recollint olives. Des de la distància el Joaquin intentarà fer el paper de
pare; “el papá, cuando venga no quiere
que tu vayas a trabajar asta que tengas mas años, y que aprendas mucho de letra
y que sepas mucho y que no seas tantonto comoyo” (9.10.1945). La situació econòmica
és tan precària que, tot i haver-hi un jornal més, els deutes familiars s’acumulen
“ya ten dremos tiempo de pagarlo, tu da
de comer todo lo que puedas a nuestros hijitos que lo demas ya lo pagaremos.”
(26.1.1946)
Amb la publicació, Decreto de 9 de
octubre de 1945 por el que se concede indulto total a los condenados por delito
de rebelión militar y otros cometidos hasta el 1.º de abril de 1939, apareix la possibilitat
d’una sortida imminent i en Joaquim alimenta la il·lusió de la llibertat fins
que el 26 de gener de 1946 escriu: “Anita
el otro dia me vino denegado el in dulto de negado, ahora esperaremos la
condicional, pero yo creo que por ahora mi libertad esta un poco negra”. En
les següents setmanes les gestions del seu cunyat guàrdia civil mantenen encesa
la flama de l’esperança, que, lentament, s’anirà apagant: “me dijo mi cuñado queyo dentro de 15 dias estaria en libertad pero yo,
no melo creo pero alo mejor es verdad” (5.2.1946). Al mateix temps, sense
massa insistència, demana que les autoritats locals, com el capellà, facin algun
document de bona conducta, mentre veu darrere de tan poca fortuna una mà negra. Coincidint amb la negativa de l’indult, serà traslladat
al Destacamento Penal de Trabajadores
Colmenar Viejo de Madrid a les obres del ferrocarril Madrid-Burgos, concretament
a la construcció d’una mina, on cobrarà 4 pessetes diàries destinades a la família
i 50 cèntims per a ell. Amb aquests diners haurà de comprar roba i calçat, uns
diners que, tot i així, no sempre es cobraran.
La proximitat amb
Madrid i el fet que el cunyat sigui guàrdia civil permetran que molts diumenges
el Joaquim rebi la visita de la família de la germana, gaudint així per una
estona de la bona vida d’abans; “este
domingo vino mi cuñado y mis sobrinos averme y me trajieron comida y trajieron
una paella muy grande para aser un arros con carne, y gambas, y muchas cosas
mas, y mis sobrinos y mi cuñado, i yo isimos la paella y todos me timos las
manos con hella, anita esto me paresia ami un Rancho grande, al ver mis
sobrinos aquí, con mucha alegría y también mi cuñado me saco al pueblo, a tomar
café” (20.1946), realment un fet excepcional si el comparem amb la penosa
quotidianitat: “aquí también va la
comida, muy mal pero con todo esto va mas barata que aquí, donde estas tu,
porque un quilo de pan vale 9 pesetas y un litro de aceite 20 pesetas y un
quilo de ygos 8 pesetas, ino tedigo nadamas, que no se puede comer, y nadamas
tengo que de cirte, que nomas comen cuatro, que son los principales y los demas
se mueren de ambre, i yo creo que en todas los sitios, es lo mismo.” (30.1946)
Gana i molt de fred en el rigorós hivern de la Meseta castellana.
 |
| Foli 4 i 1 |
 |
| Carta del Joaquim des de Colmenar Viejo de 21.6.1946. Foli 2 i 3 |
Una constant que es
repeteix en cada trasllat de centre és el sincerament sobre les condicions en què
es viu i, d’altra banda, també la voluntat d’assegurar que la nova destinació
serà un lloc molt millor. Al juliol abandona Colmenar Viejo; sembla que amb
molt males condicions físiques, tal com revela a l’Anita el reclús Luis Agudo,
antic porter del la Colònia Sedó. En Joaquim ha de passar sovint per la
infermeria, ja que es troba “muy extropeado”. Les rèpliques des de casa seran
cartes de súplica al director general de Presons de Madrid demanant en va la
llibertat. Segueix la processó pels centres penitenciaris: Fuencarral,
Lozayuela i Guadalajara. A Guadalajara es condensen les males condicions de
vida i la falta de perspectives; “aquello
era un verdadero pozo lo más malo queyo hevisto en mi vida, por tratos y por
comida. Aquello es un infierno” (29.4.1947). En Joaquim com molts dels seus
companys opten per la desobediència. Del 13 al 18 de febrer de 1947 s’esdevé un
“plante”. Una de les represàlies serà perdre 6 mesos de redempció de la pena. Mesos
després confessarà a l’Anita els fets ocorreguts en una carta passada
clandestinament; “Anita te voy a contar
alguna cosa de lo que pase en Guadalajara mira Anita alli hay la junta más mala
que he visto yo en mi vida, nos mataban de ambre y malos tratos, y por eso y
simos la guelga de lambre y estuvimos 6 dias sin comer, si tu me uvieces visto,
mi barriga me tocaba alos guesos de la espinada, y por ese motivo no te podía
escribir porque estaba arestado” (14.5.1947).
Deixarà Guadalajara per
ingressar a Bustarviejo al mig de la serra nord de Madrid. Aquest camp estigué
actiu entre el 1944 i el 1952 i ha estat objecte d’un estudi arqueològic que
l’ha convertit, finalment, en un centre d’interpretació i memòria. Un camp que
albergava una centenar de presos treballant per a l’empresa Hermanos Nicolás Gómez a les obres del
ferrocarril Madrid–Burgos, en la construcció d’una estació, dos túnels i un viaducte.
El destacament penal estava situat a un quilòmetre i mig del poble i es trobava
en un bonic però inhòspit paratge; “tengo
que decirte que aquí estoy en sima de una montaña, y vivo como los monos nomas
me falta tener el culo pelado, no puedo salir de buenos sitios, tengo muy buena
suerte con todo” (29.4.1947). “como aquí hay tan buena junta y son tan
buenos, y miran tanto por nosotros, por eso lo areclan asi, anita tu abras
visto mala junta, pero como esta no la veras nunca, son peor que salvajes” (8.1947).
Aquest camp tindrà la
peculiaritat que algunes famílies de presos es podran traslladar a viure al
costat del camp; famílies que no tenien res o bé també que haurien estat
expulsades dels pobles. Aquest és un dels motius pels quals no hi havia tanques
ni murs. Les poques mesures de seguretat que oferia Bustarviejo el feren un
destacament ideal per a les evasions. En una d’elles segons sembla hi
intervindrà el Joaquim. Cap a l’agost se’l castiga “por celebrar con otros penados reuniones sospechosas de tipo comunista”
i cap a l’octubre hi ha notícies que ha col·laborat en l’evasió. El Patronat el castigarà retirant-li els
beneficis de la redempció de pena i serà traslladat a la Prision Provincial de Madrid. En Joaquim intentarà amagar la
situació “si acaso algun dia tardo en
escribirte no agas caso” (17.1947).
Maria i Víctor
Enmig d’aquest
terrabastall arriba una bona notícia des de la Fonda: la Maria i el Víctor es casen
el dia de La Raza, el 12 d’octubre de 1947. El banquet, com no podria ser
d’altra manera, es farà a casa. La Maria, la germana de l’Annita, s’uneix amb
el Víctor Sorribes. Aquesta és una història que ve de lluny. Al setembre del
1941 en un paquet dels que rep El Moreno a la Model hi ha una fotografia de la família.
El “retrato” ensenyat amb orgull als companys arribarà a les mans del Víctor,
amic de fatigues del Moreno, el qual es fixarà en la Maria. El Víctor arribarà
a la Model ja que al final de la guerra intentà escapar amb altres camarades
direcció a Canfranc i a tocar de la ratlla de França se li tiraren a sobre uns
soldats nacionals que el confongueren per republicà.
Començarà així un
festeig entre barrots, cartes i alguna comunicació. Finalment quan sortí de la
presó el Víctor anà cap a Esparreguera a aprendre de cambrer a la fonda del seu
amic i a continuar el nuviatge. El Joaquim estarà molt content amb aquest
enllaç, un bon amic que ja serà família i, d’altra banda, un home per guardar
la casa. D’aquesta unió, en naixerà l’Eulàlia.
Més pic i pala
L’1 de desembre de 1947
el Joaquim és traslladat de Madrid a la Colònia Penitenciària del Dueso, a
Santoña. Un viatge llarg de 4 dies: “sali
de Madrid nevando, avia mas de dos palmos de nieve y pase más frio que un titiritero
y me moje mucho” (11.12.1947). L’entrada en aquesta presó d’alts murs l’hem
d’interpretat com un càstig per la rebel·lió de Bustarviejo. Seran temps de solitud.
El Joaquim se sentirà abandonat per tots i aquest sentiment derivarà en retrets
per a tota la família, fins i tot per als seus fills, i li doldrà especialment
l’abandó durant el Nadal, en què no li arribarà cap paquet per poder celebrar mínimament
les festes. Després d’un any al Dueso
el desembre de 1948 el tornaran a traslladar després d’haver-li rehabilitat la redempció
de penes per treball. El nou destí serà Segòvia,
concretament al pantà de Revengo, on arribarà després d’un penós viatge de 10
dies per la gèlida Castella. L’arribada al nou camp coincidirà amb el final de
les festes nadalenques i, a diferència de les passades, aquestes seran molt més
agraïdes. La comunicació tornarà a ser fluida i el Joaquim rebrà fins i tot un
regal; “ tengo que decirte que que estoy
muy con tento con el puro que me has mandado” (10.1.1949). Treballant al pantà
que havia d’abastir d’aigua la ciutat de Segòvia, el Joaquim anirà comptant els
mesos i dies que li falten per a recuperar la preuada llibertat, en haver
complert tres quartes parts de la condemna: “también tengo que decirte que ami aun me falta un año trabajando para
salir si no me dan la condicional antes, porque cada dia que trabajo me vale
por 5 dias,” (24.1.1949) “de lo que
tu medices que el papa te dijo que le faltaban 9 meses para salir, pues te dice
la verdad, porque ahora te faltan cuatro años, cada 2 meces le vale por un año,
asi es que trabajando todos los días me faltan 8 meses” (24.6.1949).
El desenllaç
 |
| Informe local per mantenir el desterrament |
El 18 de juny de
1950 és El Dia. En Joaquim surt al carrer en haver-se-li concedit la llibertat condicional.
El camí de retorn a casa, però, haurà d’esperar. Serà desterrat i no podrà
tornar a Esparreguera. Tot i que el
jutge de pau havia declarat sobre les grans facilitats per a treballar que hi
havia a la vila, al final la Junta local del Servicio de Libertad Vigilada desaconsellarà el retorn amb
l’argument del possible malestar que es podria generar al poble. Davant d’aquest
fet, el millor lloc per a viure que trobarà serà el Cabanyal, a casa de la
germana Elvira. Suposem que serà allà on la família Rodríguez Serra es
retrobarà passada més d’una dècada. Als anys posteriors, la relació entre
Esparreguera i el Cabanyal seran molt freqüents; encara avui els néts i nebots
recorden els estius passats a València.
Afortunadament per al Joaquim, l’estada a casa la germana serà breu i al final
d’agost de 1951 es mouen papers perquè pugui canviar de residència i se li
permeti anar a viure a casa del germà Manolo a Terrassa.
Des de Terrassa deduïm
que farà el pas definitiu a Esparreguera. Caldrà acostumar-se a un paisatge i a
una gent molt coneguda però alhora aliens, i reprendrà els rituals del dia a dia
des de la calle San Ignacio, 18. Uns costums perduts des de l’època en què vivia
al carrer d’Anselm Clavé, 18. La tornada
a la normalitat implicarà trobar feina. Després d’algunes negatives i males
cares, trobarà on poder-se guanyar les garrofes.
La tranquil·litat,
però, no serà absoluta: tant en Joaquim com el Víctor seguiran estant sota
sospita i periòdicament des de l’altra banda del carrer, des del Cuartel de la Guardia Civil, se’ls cridarà
per interrogar-los, acusant-los de maquis i col·laboradors amb en Quico Sabaté
o, simplement, per avorriment. A la fonda ja sigui per prudència o escarment no
es parlarà de política. Callar i treballar serà la mateixa consigna en moltes
cases i només en Víctor s’atrevirà a fer tertúlia en cercles de confiança a la
sala del restaurant. Converses tallades en sec per l’entrada de qualsevol.
La història acabarà
el 23 de maig de 1958 amb el compliment de la condemna i després de poc més
d’un any, el 16 de setembre de 1959, el Joaquim tornarà de jugar a cartes a Cal
Vaquer. A 2/4 de 5 de la matinada, s’estirarà a dormir per últim cop. Una angina
de pit acabarà amb 56 anys
d’existència dels quals 12 viscuts en les penoses condicions de les presons de
postguerra. De la pena i el xoc per la mort de l’amic i company de fatigues, el
Víctor perdrà el cabell.
El 1959 finia una de
les històries que més cruament il·lustren el salvatgisme al qual vam arribar
els esparreguerins, l’abús de poder del que té tota la força, ja sigui en nom
de la revolució o el nacionalcatolicisme. Aquell mateix any, però, es col·locava
la primer pedra d’un teatre colossal que amb el pre(text) de La Passió, vida, mort i resurrecció de nostre Senyor Jesucrist,
començava a apedaçar una societat esquinçada i a suavitzar l’estigma dels
vençuts i l’arrogància dels vencedors.
 |
