La plaça dels invisibles

Un dia, potser s’obrirà la Biblioteca Municipal L’Ateneu i la plaça del davant potser la convertirem en un nou espai de jocs i tertúlies. L’única certesa que tenim ara mateix és que aquesta nova àgora portarà el nom d’Antoni Nin i Escudé (1899-1939), l’últim president democràtic de L’Ateneu republicà. Si ja serà extraordinari inaugurar un equipament en plena gran depressió, encara ho serà més que, per primera vegada, l’Esparreguera proscrita sigui reconeguda. En aquest cas, els encarregats de batejar el nou centre cultural i la plaça han estat la Comissió del Nomenclàtor d’Espais Públics d’Esparreguera (tècnics, polítics i especialistes), un afer gens banal.

El nomenclàtor, a part de posar noms als espais públics, configura un marc referencial i ha de permetre reconèixer, mitjançant els seus personatges i efemèrides més destacades, el passat col·lectiu, premiant i recordant aquelles persones que han contribuït a desenvolupar una societat catalana més justa, democràtica i culta. Als nostres carrers s’hi haurien de veure reflectides les diferents sensibilitats ideològiques que es reivindiquen com a democràtiques i mostrar una societat plural en què es respecta la diferencia. A la nostra vila el que havia de ser una obvietat no ho ha estat.

Si s’analitza el nomenclàtor de fills, naturals o adoptats de la vila, veurem que la majoria són fills del segle XX. Són, però, una mostra parcial i esbiaixada de l’Esparreguera recent. Hi ha una sobredimensió de persones de tarannà conservador: aristòcrates, industrials, mestres i alts càrrecs de l’administració franquista. D’altra banda, hi trobem erudits, músics i nombrosos clergues, la majoria vinculats al Patronat de la Joventut (posteriorment Patronat Parroquial) durant un llarg període lligat a la dreta. Es podria pensar que és lògic, ja que és aquesta l’entitat local viva amb una major trajectòria històrica. Però si analitzem amb més deteniment la qüestió hom s’adona que la majoria de celebritats locals actuals foren col·locades al nomenclàtor municipal durant la dictadura.

És significatiu que les dues figures que donen nom a múltiples espais reprodueixin les mateixes pautes. D’una banda, tenim Domènec Castellet, usat com a referent en les dues dictadures del s. XX. Durant el règim de Primo de Rivera va substituir el popular carrer de les Cabanyes i posteriorment, a l’inici del franquisme, el Frente de Joventudes fou l’impulsor que la biblioteca rebés el nom del beat. L’altre cas és el del religiós i filòsof Pere Garriga. Durant la dictadura del General Franco es fa servir el nom de Taquígraf Garriga en substitució del carrer de Madoz i l’any 1975 es torna a fer servir per a donar nom a la nova escola pública.

Amb el canvi de règim hom podria pensar que la situació s’equilibraria, però la tendència es mantingué. Només es modificaren les terminologies més ofensives d’àmbit estatal (Franco, Calvo Sotelo, José Antonio, Virgen del Pilar...). Els ajuntaments de la transició optaren per noms neutres, com exemplifica el canvi de carrer de San Ignacio pel carrer dels Arbres, en comptes de recuperar el republicà Anselm Clavé, o el d’Antonio Sedó per carrer Gran. Una altra tendència serà la de seguir fomentant figures de caire conservador vinculades al Patronat Parroquial, a La Passió o a religiosos −mossèn Montoriol, Lourdes Castro, fra Anton, Ramon Torruella−, personalitats mereixedores del reconeixement, però monocolors, que no han fet res més que reforçar un únic discurs .

Sembla que, en haver canviat Avenida Generalísimo Franco per avinguda de Francesc Macià ja haguéssim fet justícia històrica. Hi ha una Esparreguera progressista, lligada a la tradició republicana, d’esquerres, independentista i antifeixista que no ha tingut un sol referent autòcton clar. En el pla simbòlic i a escala local s’ha mantingut la lògica de la dictadura de vencedors i vençuts, els que tenen dret a ser recordats i els que romandran invisibles. Mentre es recorden els prohoms autòctons, no hi ha cap esment a sindicalistes o a esparreguerins que hagin estat compromesos en les lluites pels drets socials i per les llibertats nacionals. D’aquesta fet no se’n pot culpar les forces conservadores. Al final la memòria és record i aquest es nodreix del sentiment. És, doncs, lògic i lícit que cadascú escombri cap a casa. Les esquerres en aquest camp encara és hora que agafin el testimoni.

És trist veure com en tots els anys d’ajuntaments democràtics, presidits majoritàriament per governs de tradició progressista, aquests hagin fomentat la ignorància, per omissió, dels que havien de ser els seus referents directes, fomentant la inexistència d’un relat local que permetés lligar els vilatans d’ahir amb els que avui continuen, des de diferents camps, lluitant per una Catalunya socialment justa i nacionalment plena i afrontant també, així, un passat comú convuls, que trenca amb la visió pairal i ensucradament harmònica en què sembla que la història hagi passat sempre de llarg camí de Lleida o Barcelona. 

Joan Roigé, el mestre

Final de juny de 1918, el número 12 del carrer Vallespir és ple de gom a gom. A l’Ateneu Racionalista s’està celebrant l’històric Congrés de Sants; els 155 assistents representen 70.000 obrers. S’estan edificant les bases del sindicalisme català modern. La Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), l’ organització que representa la CNT a casa nostra, crea els Sindicats Únics, que trenquen la lògica gremial del s. XIX. Aquesta nova organització permet que, a l’any següent, la vaga de la Canadenca sigui un èxit, i que s’aconsegueixi així la jornada laboral de 8 hores. Al congrés hi intervindran les figures més emblemàtiques de l’anarcosindicalisme, Angel Pestaña, Joan Peiró, i el que en serà escollit secretari general, per aclamació, Salvador Seguí. Darrere les cares més populars hi trobem una segona fila de referents: un d’ells és Joan Roigé i Rodó, que actua com a amfitrió del congrés; és el director de l’Escola Racionalista Luz, amb seu a l’ateneu, una escola que s’acaba traslladant finalment al carrer d’Alcolea, 80, del mateix barri.

Roigé, igual que Joan Puig i Elias o Floreal Ocaña, entre molts altres, eren deixebles directes de Francesc Ferrer i Guàrdia. Encarnen una segona generació de mestres que, durant la segona meitat de la dècada de  1910 i principi dels anys 1920, faran possible el naixement de centres educatius lligats als ateneus o sindicats, com l’escola Natura (1918-1939) d’Elias, vinculat al Sindicat Tèxtil i fabril al Clot. El denominador comú de tots ells serà un ensenyament sense càstigs físics, fonamentat en el diàleg socràtic, amb criteris científics, sense adoctrinament, sense premis ni càstigs, amb coeducació de sexes, amb una gestió assembleària de l’escola (per part dels treballadors militants al sindicat), cooperació entre alumnes, amb sortides i excursions a la natura i als centres de treball i on la teoria es combinarà amb la pràctica. Es tractava, doncs, de construir un ciutadà, un obrer qualificat que fos, alhora, capaç de tenir uns coneixements crítics a nivell científic, artístic, cultural i social. L’Ateneu Racionalista de Sants agafa com a model l’Escola Moderna de Ferrer, es basava en classes diürnes i nocturnes. Les diürnes, amb un total de 70 alumnes, es dividien en dos grups: una aula de pàrvuls i una de més grans en què hi trobàvem nois i noies de fins a 14 anys. Juntament  amb les classes teòriques i les sortides, també es donava molta importància a la conversa reflexiva i a l’oratòria. Les sessions nocturnes estaven dedicades a l’educació i formació dels obrers, de 15 a 60 anys, des de les 7 fins a les 10 del vespre, en què es duien a terme debats, seguits d’un resum sobre el tema tractat per tal de reforçar l’alfabetització. La difusió cultural es veia complementada amb una biblioteca de 700 exemplars.

D’altra banda, el centre dirigit per Roigé va esdevenir, abans que Martinez Anido fos nomenat governador de Barcelona, una de les tertúlies més il·lustres dels diumenges. Per allà hi passaven les màximes figures del sindicalisme, juntament amb obrers anònims. Les sessions eren presidides pel mestre. En aquells moments un dels temes que es tocaven amb més passió era la tot just iniciada revolució russa, amb les seves esperances i temors. Serà sortint d’un d’aquests debats que Pairó, al mateix carrer d’Alcolea, patirà el primer atemptat fallit a mans del Sindicat Lliure.

 Conferència amb Joan Roigé el 1923. Arxiu Municipal
d'Esparreguera. (AME).

En la majoria dels casos les experiències educatives seran de curta durada i intermitents. Aquestes iniciatives, lligades al món àcrata, patiran les diferents onades repressives contra el moviment obrer. No hem d’oblidar que en la majoria dels casos els professors eren militants de la CNT. El mateix Roigé el trobarem fent un míiting a Esparreguera, al local de la Siempreviva, l’abril del 1923. El mestre serà empresonat arran de la vaga de la Canadenca al vaixell Pelayo el gener de 1919. Amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, l’escola serà tancada i posteriorment reoberta. Durant la junta militar, Roigé viurà, igual que la resta dels seus companys, en la semiclandestinitat. És molt possible, segons afirmen fons orals, que aquesta situació el portés a exiliar-se al Mas d’en Gall, on malviuria com a mestre. “Roigé vivia pobrament. L’escola, que era el seu únic ingrés econòmic, a penes li donava per viure. La roba que duia era llustrosa per l’ús i sargida. Al matí es desdejunava amb una arengada a la brasa i una llesca de pa amb tomàquet. El dinar era magre i sobri, el sopar.” (P. Foix). Amb aquesta primera estada a la vila provablement coneixerà una noia molt més jove que ell, Maria Rovira i Calsina, la qual es convertirà en la seva parella, amb qui tindrà un fill, al final de 1926, l’Hèlius. Maria Rovira compartirà els somnis i els idearis de Roigé, acabarà essent mestra racionalista, com ell; quan tot això succeeixi, serà coneguda per tothom com Germina Roura.

A l’octubre de 1927, el tornem a tenir a Sants, on serà detingut tal com narra Pere Foix al llibre Apòstols i mercaders:  “Un matí, ell i jo estàvem asseguts al pupitre enraonant i, tot d’una, un xicot d’uns catorze anys –al qual Roigé tenia encomanat que quan ell parlés amb algun amic dins l’escola, sortís al carrer i dissimuladament vigilés si s’acostava alguna visita no desitjada– entrà d’una revolada i tancant la porta-vidriera que donava al carrer, cridà:

- La policia!

- Ja hi som! – féu Roigé, ombrejant-se-li el rostre.

En efecte, ja hi érem. De seguida entraren dos senyors, vull dir dos galifardeus vestits de senyors, els quals, expressant-se en castellà i sense cap mirament pel lloc on es trobaven, cridaren:

- Ep! Mans enlaire! On són els papers que estàveu llegint?

I mentre l’un ens escorcollava i després remenava els papers i llibres que hi havia damunt el pupitre, l’altre, adreçant-se als alumnes de Roigé, va fer:

-Vosaltres quiets! I no sortiu de l’escola! Entesos?

No trobaren cap dels papers que deien cercar, ni tampoc res que ens pogués comprometre, però ens van manillar.

Ens feren sortir al carrer, i el policia que duia la veu cantant, ens preguntà:

- Voleu anar en taxi?

- A peu! –contestà Roigé, indignat.

Tots els nois havien sortit de l’escola i promovien un enrenou de mil dimonis.

- Què són aquests crits? No us he dit que no sortíssiu de l’escola? Apa, apa, tots a dins! –deien un dels policies, renyant-los.

- Ací, qui mana és el mestre, ho sents? – li respongué un vailet que no tindria més enllà de deu anys-. I, mentre ell no ens digui res, fem el que ens sembla!

Aquella mainada es plantà al mig del carrer i tot eren crits, xiulades, amenaces; un reguitzell d’insults.

- Ganduls! Brètols!

Ben aviat, des dels balcons, algunes dones uniren la seva indignació a la dels alumnes d’en Roigé. I exclamaven, gesticulant, algunes amb la mà closa com qui volgués donar cops de puny:

- Què us han fet aquests homes? Deixeu-los anar, que són més honrats que vosaltres! Ja vindrà que farem la pau, lladres, més que lladres!

- Desvergonyits!

- Aneu a la vostra terra a fer de policies!

I així tot el carrer d’Alcolea fins arribar al pont. Fins arribar al pont, sota el qual passaven el carril, pujaren dos guàrdies civils i, apuntant amb els màusers vers la gent menuda, l’esporuguiren i tots tornaren corrent a l’escola.”

L’operació acaba amb 50 detinguts més, tancats a la Model. Sortiran pel Nadal del mateix any. El temps de reclusió enfortí els lligams entre Roigé, Pestaña i Foix. El resultat en serà el setmanari Acción, que s’editarà com a substitut de la Solidaridad Obrera fins a la seva reaparició. No es pot oblidar que el mestre serà una persona molt influent en la CNT prerepublicana. El 1923 és escollit a Lleida en el II Congrés de la CRTC secretari del comitè, càrrec que deixarà al cap d’un mes. D’altra banda, el 1928 el trobem al comitè nacional de la CNT amb Pairó, el qual serà partidari de trobar punts d’entesa amb els sectors republicans catalanistes encapçalats per Macià. Aquesta aposta estratègica, dels sectors més moderats de l’anarcosindicalisme, cristal·litza amb el Manifest d’Intel·ligència Republicana, on cerquen estratègies per a fer caure Alfons XIII, s’esbossa la nova república i s’assoleix un pacte no escrit, amb el nou ordre, d’un període de calma revolucionària de 6 mesos amb la CNT, tal com explica l‘ABC de Sevilla el 1932. Roigé serà un dels encarregats de reunir-se amb l’oposició republicana a París i Bèlgica. Allà coincideix amb persones com Jaume Aiguader, futur alcalde de Barcelona. .

Instaurat el nou règim, es dedica a la tasca de mestre, que finalment podrà exercir amb relativa tranquil·litat. Ajuda a engegar l’escola Ferrer i Guàrdia de la Torrassa, per on passaran professors com Floreal Ocaña i el seu company sentimental Severino Campos. El 1932  serà substituït per Josep Xena. En aquest moment torna a  Esparreguera, un poble molt dinàmic, amb entitats capdavanteres, com són l’Ateneu, l’Estrella o el Patronat. Hi ha, però, una altra societat recreativa, la Siempreviva, molt antiga, concorreguda especialment per pagesos i gent humil, els que despectivament es coneixien com “la tarregada”, els que anaven sempre plens de pols i terra. Seran freqüents les reunions i conferències referents a qüestions socials i sindicals, i parlaran personalitats com Joaquim Maurin, Lluís Companys, Durruti o Joan Pairó, entre d’altres. 

Conferència racionalista al Centre
Cultural i Obrer. AME

Aquell any l’entitat durà a terme una refundació, en què Roigé jugarà un paper destacat, com a intel·lectual i persona políticament influent. Durà a terme diferents conferències. L’objectiu és crear eines de transformació social. Amb aquest fi neix el Centre Cultural i Obrer. Amb el cafè, la sala de ball, de reunions i la voluntat de crear estructures autònomes de contrapoder. Al centre hi confluiran els sectors més esquerrans d’ERC, els trentistes del sindicat de l’Oposició, la CNT  i gent que era de tots i de cap. Podem veure l’ambició amb què arrenca l’entitat, amb el programa de la Festa Major de 1933, l’orgull pel fet que la dona esdevingui sòcia de l’entitat amb plens drets, així com de l’existència de la Cooperativa Obrera Germinal, entitat germana vinculada a la Unió de Rabassaires, de la creació d’una Mútua i de la formació d’una escola racionalista.

Programa de Festa Major del Centre Cultural i Obrer del 1933. AME

Al final de 1932 ja funciona l’Escola Racionalista d’Esparreguera Luz, que escandalitzarà els sectors més conservadors. Les classes s’imparteixen al primer pis de la societat recreativa. Roigé aplicarà el mateix mètode que havia usat a Sants, tal com es pot desprendre de l’horari escolar, cedit a l’Arxiu Municipal d’Esparreguera, per un dels que en fou alumne, Josep Alert. La formació acadèmica es complementarà amb la creació d’una coral i una companyia de teatre infantil, que debutarà a la Festa Major de 1933. L’escassa documentació impedeix un major coneixement de l’experiència. Ara bé, gràcies a fonts indirectes, com l’informe fet per mossèn Crespí, acabada la guerra, ens permet veure la importància que assolí el centre: Des de Febrero del 1936, se celebraron muchos matrimonios civiles y entierros civiles, y quedarían muchos niños sin bautizar en una proporción del 40%. Los niños en la periferia de la población muchas veces insultaban a los sacerdotes con blasfemias y palabras (gordas). Una escuela particular, bisexual, disolvente, situada no muy lejos de las casa rectoral, tenia más de setenta alumnos.

Vetllada en que intervenen els nens de l'escola. AME

L’escola es veurà influïda per la trajectòria del Centre Cultural Obrer, que acabarà essent clausurat arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. Cal sumar-hi, a més, els enfrontaments interns per motius ideològics. Els socis acabaran ingressant a l’Ateneu. Deu ser en aquestes dates del bienni negre que l’escola es trasllada al carrer de Sant Jaume, possiblement al número 8, al domicili que Roigé comparteix amb els cinc membres de la família de la seva companya, els Rovira Calsina, una família amb un nivell cultural molt alt, en què tots els membres sabien llegir, fet estrany en gent humil. La sort de la Luz però tornarà a canviar amb l’esclat de la guerra. L’inici del procés revolucionari portarà a decomisar tots els béns de les entitats i partits de dretes. Aquesta serà la sort que correrà el lerrouxista Centre República Radical (actual Restaurant Montserrat, de l’avinguda de Francesc Macià, d’Esparreguera), la principal força dretana de la vila. El pis superior serà reconvertit durant el conflicte en l’escola, un espai gran i amb condicions per  a poder impartir-hi classes.

Amb la derrota republicana, Joan Roigé, amb 58 anys, emprèn el camí de l’exili juntament amb el seu fill Hèlius i hem de suposar que amb al seva companya Germina Roura. El seu nom surt a la llista de personas más destacadas por su significación izquierdista durante la dominación roja que es confecciona l’endemà de l’entrada les tropes franquistes a la vila. Segons sembla, morirà el 1942, al mateix any que el seu company Joan Pairó serà afusellat a Paterna. De la seva fi se’n coneixen dues versions: alguns postulen que morí a França; d’altres afirmen que el 1940, després de tornar, fou detingut i acabà els seus dies boig, com a conseqüència de les tortures infringides per les forces de l’ordre del nou règim. En queda el dubte.

Acaba així a Esparreguera una manera diferent d’entendre l’educació, l’aprenentatge i la relació entre les persones. Malgrat el devastador cop que significa la dictadura, els corrents de renovació pedagògica de Ferrer i Guàrdia seguiran fluint i impregnaran molts dels  primers mestres de la democràcia, els que van formar la nostra generació.

Horari de l'Escola Racionalista Luz. AME

Una republicana, una estelada i mitja roja

Ban de l'alcalde del dia 7 d'octubre de 1934

El 1934 serà un any difícil. A l’Estat, un govern presidit pel radical Lerroux, amb el suport de la CEDA, l’extrema dreta antirepublicana, fa témer, tal com es confirmarà, un procés de revocació dels avenços socials i laborals. La situació s’anirà tensant, la CNT i l’UGT mobilitzaran obrers i camperols per tal de mantenir els drets conquerits i, en alguns casos, es duran a terme temptatives revolucionàries que fracassaran.

A Catalunya, Francesc Macià mor el dia de Nadal de 1933, i és substituït per Lluís Companys, una persona poc valorada en aquell moment. El nou president emprèn dues iniciatives importants; d’una banda, la Llei de contractes de conreu, l’eina jurídica que ha de resoldre el problema agrari en benefici dels parcerers. La Llei, però, serà combatuda pel govern de Madrid i la Lliga Catalana, els quals generaran un conflicte de competències i una gran frustració al camp, sobre el qual plana l’angoixa dels desnonaments rústics .

La segona iniciativa del govern la duu a terme Dencas. Aprofitant el traspàs de les competències d’ordre públic, es fa una reforma molt profunda del sometent, la milícia cívica lligada a sectors dretans i monàrquics. Aquesta passa a estar integrada per membres dels partits i organitzacions fidels al govern català. En aquest context, a Esparreguera, el 23 de juny, la policia duu a terme diferents escorcolls, a casa de vells sometenistes i es decomisen 100 revòlvers i altres armes de foc.

La situació esclata el dia 4 d’octubre, en entrar al govern central ministres de la CEDA. Automàticament, el dia 5 l’Aliança Obrera (sindicat d’oposició a la CNT) crida a la vaga general amb el suport de la Generalitat, i el país es paralitza, malgrat que la CNT no hi dóna suport.

A Esparreguera, tal com surt reflectit al llibre d’actes de l’Ajuntament, el moviment revolucionari s’inicia ;“A les 18.30  del dia cinc d’aquest mes es presentaren al despatx de l’Alcaldia, en el qual jo estava reunit amb els Consellers de la majoria, senyors Joan Navarro i Pere Ollé i el secretari de l’Ajuntament, els cinc individus que formen la minoria d’Esquerra Catalana, senyors Miquel Galceran, Miquel Musté, Joan Canals, Feliu Jorba i Bonifaci Bros, acompanyats d’altres cinc individus, senyor Joan Jordà i Bonastre, Enric Jorba i Soler, Joan Castellví Molins, Rafael Giné i Aguiló i Magí Sardà i Castellet, alguns d’ells afiliats al Sindicat d’oposició a la CNT (Confederació Nacional del Treball), els quals, per veu del conseller Miquel Galceran, exposaren: “tenien llurs vides compromeses en els greus moments en què Catalunya es troba, per la qual cosa, i essent ben definit que la majoria de l’Ajuntament no està pas identificada amb el pensar del partit governamental de Catalunya, reclamaven el control de la Casa Consistorial en el referent a l’ordre i govern de la població”. Acompanyaven els parlamentaris gran nombre de manifestants que s’estacionaren a l’escala d’accés a la Casa Consistorial i davant la plaça de l’Ajuntament, vista de la qual cosa, i calculant l’Alcaldia que, en cas d’interessar la mobilització de la força pública del lloc d’aquesta vila o resistir-se a la imposició dels revoltosos equivaldria a haver de lamentar grans successos com els que hem de deplorar, manifestà als esmentats parlamentaris que per tal de poder fer entrega en forma legal de l’Ajuntament necessitava unes hores per ultimar alguns detalls relacionats amb la seva administració, a la qual cosa expressaren els revoltosos, no interessar-los, de moment, la part administrativa i autoritzant a l’Alcalde, per a poder continuar al seu càrrec la dita administració.”

Posteriorment segons afirma La Vanguàrdia, surten al balcó consistorial  hissant la bandera republicana i pocs moments després unes noies col·loquen l’estelada, proclamant així l’Estat català, sent l’única vegada, de moment, que la bandera secessionista ha onejat oficialment a la nostra vila. Posteriorment un grup de nois intenten penjar també la bandera roja, no ho aconsegueixen i són expulsats de la balconada a empentes, pel sometent. L’històric moment se segueix des de la plaça per una gran quantitat de gent.

El procés insurreccional continua amb un pregó, en què s’ordena el lliurament d’armes de tots els que no integren el sometent. Cal recordar que molts dels homes que participen activament en la revolta formen part del cos armat.

Un cop controlat l’Ajuntament, el comitè revolucionari s’encarrega d’ocupar els punts estratègics de la vila: les comunicacions. Es pren el control del sortidor de benzina que es troba a la mateixa plaça, així com la centraleta de telèfons i telegrames ubicat a l’actual carrer Gran número 82, impedint d’aquesta manera que la Guàrdia Civil pugui comunicar-se amb els seus superiors. Simultàniament, es requisen automòbils, propietat de la Montserratina i de la Hispano Igualadina.

Segons sembla, s’inicia un procés a la vila en què les forces sindicals i d’esquerres agafen la iniciativa. Encara que els anarquistes no s’hi sumen oficialment, malgrat alguns casos personals, no s’ho pensen dues vegades i reobren el local social de la CNT, que havia estat clausurat per ordre governativa. La revolta és seguida majoritàriament per l’esquerra moderada i, en menor mesura, pels sectors revolucionaris: la gent d’ERC i la JEREC, controlada per Estat Català, els sectors més polititzats de l’Ateneu, la Unió de Rabassaires i pel sindicat d’oposició a la CNT.

El dia 6 a la ràdio només sona música i el ban de Josep Dencas, president de Governació, que demana el suport dels catalans. A les 8.10 del vespre Companys proclama l’Estat català des del balcó de la Generalitat, al mateix moment que es declara l’estat de guerra per part del general Batet. Davant l’enfrontament entre la Generalitat i l’exèrcit, els insurgents es dirigeixen cap a la capital. Barcelona és la peça clau que decidirà si la revolta, seguida de manera àmplia a l’interior del país triomfa. Des de Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Badalona, etc. surten escamots armats. Els d’Esparreguera no seran menys. Segons  La Vanguàrdia (19-10-1936).” Unicamente se resisitio a la advertència de la guardia civil, un coche que procedia de Esparraguera, cuyos ocupantes entablaron un vivo tiroteo con la fuerza. Del tiroteo resultaron muertos tres individuos de los que ocupaban el coche. Los demas consiguieron huir, no siendo perseguidos, porque la Guardia civil, conforme decimos, no estaba autorizada a rebasar la distancia que se le habia fijado. El tiroteo de referencia se produjo frente a la estatua de Mosén Verdaguer, situada en el paseo de la República, esquina a al avenida del 14 de Abril.”

A la matinada es veu clarament que la revolució ha fracassat. Els diferents escamots es dilueixen, s’amaguen i tornen a les seves poblacions, esperant que comenci l’onada repressiva. Batet, cap de la 4a regió militar, pretén restablir el control; s’obliga a tornar als llocs de treball, alhora que es pretén decomisar totes les armes de què disposa la població, inclosos els membres del sometent. Entre els dies 7 i 8, 40 persones entreguen les seves armes, majoritàriament escopetes de caça i pistoles star.

Tres dies després, però, la normalitat no ha tornat a la població, segons es desprèn dels telegrames que es creuen l’alcalde i el Jefe Superior de Policia del Estado. Segons sembla, el dia 9 la pràctica totalitat de la població es manté en vaga, 1.500 persones, i un gruix important d’armes encara no han estat entregades, de manera que el tinent-delegat de la Guàrdia Civil pregona un ultimàtum. Davant d’aquest situació, es demana un reforç de 12 agents a la vila. Les despeses del destacament seran finançades per l’empresa Sedó, amb 1.300 pessetes i la Muntané Font, amb 200 pessetes.

L’onada repressiva no es fa esperar i fins a 30 esparreguerins són tancats a la presó cel·lular i als vaixells Uruguay, Argentina i al Ciudad de Cádiz, a l’espera del judici. Se’ls acusa de rebel·lió militar i d’auxili a la rebel·lió. Les xifres ens mostren la magnitud de la revolta al nostre poble, tot i que cal pensar que foren empresonades persones que no hi prengueren part, ja que s’aprofità l’avinentesa per a silenciar les veus més contestatàries.

El dia 11 es durà a terme l’enterrament de 16 morts “las victimas militares caidas en cumplimiento del deber”. Entre ells hi ha el guàrdia civil Alejandor Lorca Gonzalez mort a Esparreguera el dia 7. El sepeli serà un acte multitudinari en què participaran tots els sectors dretans del país. És l’acte de reafirmació del triomf dels radicals, la Lliga i la CEDA. Entre el seguici hi trobem don Alfredo Sedó i una comitiva de veïns d’Esparreguera.

L’estat de guerra serà utilitzat per a imposar una pau de ferro; el 15 d’octubre,  davant de l’alcalde, el secretari i el cap de la Guàrdia Civil, el fins llavors caporal del sometent, Domènec Jorba, fan lliurament de l’arxiu, la documentació i el segell a l’excaporal Joaquim Aleu, el qual havia estat cessat en les seves funcions. D’aquesta manera, la milícia ciutadana retorna a mans dretanes. Al mateix mes els sindicats desapareixeran de la vida pública. El 24 d’octubre a les 11 del matí el comandant de la Benemèrita, acompanyat del nunci i la “fuerza necesaria” clausuren els locals que la CNT tenia al 10, 1a, del carrer Madoz i al 13 interior del carrer d’Anselm Clavé. El Centre Cultural i Obrer també correrà la mateixa sort. D’altra banda els propietaris de terres es veuran amb total llibertat per a imposar les seves condicions, emparats pel ban militar. Fins a cinc rabassaires seran desnonats de les seves terres, com és el cas de Marcel·lí Rovira i Térmens, expulsat l’octubre de 1935 de la finca que portava treballant des de feia 60 anys. Immediatament, li foren arrencats tots els ceps.

El 30 d’octubre el jutge instructor don Antonio Radua Arbízu inicia el judici contra 12 esparreguerins. A la tarda del mateix dia, als acusats se’ls comunica les penes de presó: Miquel Galceran, Joan Canals, Fèlix Jorba, Bonifaci Bros i Joan Castellví són identificats com els líders. Eren els regidors d’ERC i se’ls acusa de formar un comitè revolucionari des del 14 d’abril de 1931. Las penes oscil·len dels set mesos als 2 anys de presó.

Els condemnats encara s’hauran d’enfrontar a un altre judici, el del 21 de gener de 1935, el macroprocés contra 215 persones, anomenat dels Rabassaires. El tema i les dimensions del cas converteixen el fet en un espectacle mediàtic que ocuparà pàgines senceres als diaris. L’escenari serà la presó Model de Barcelona, a la massificada i calorosa sala d’actes, mentre els familiars, sobretot dones, esperen les notícies al pati d’entrada. Serà una imatge que es repetirà durant 9 dies. El capità Fernando Lafort farà una defensa aferrissada dels d’Esparreguera, argumentant que els veïns del poble anaren a la capital a manifestar-se a favor de la proclama de la república federal, i que desconeixien que hi havia enfrontaments armats. La tesi presentada no serà creïble. La sentència final serà 39 absolts de 215, condemnatòria per a tots els convilatans, tot i ser penes en general “suaus”, si comparem amb la repressió de la revolució asturiana.

D’aquesta manera començarà un 1935, amb un ambient molt enrarit i dividit; a 30 famílies els falta un home a casa. Locals de sindicats i entitats tancats, a l’Ajuntament la minoria d’Esquerra Republicana vetada i els propietaris agrícoles actuant amb la prepotència de senyors feudals, sabent-se protegits per les forces de seguretat. Per tot això les eleccions generals del 16 de febrer del 1936 es viuen amb molta intensitat. El Front Català d’Ordre contra el Front d’Esquerres de Catalunya amb un programa molt clar; el restabliment de l’Estatut d’Autonomia, l’amnistia dels presos polítics, l’aplicació de la Llei de contractes de conreu i la readmissió dels obrers acomiadats per motius polítics durant el bienni negre. D’altra banda, el dilema de la CNT, tal com mostra la documentació: participar o abstenir-se.

En conèixer el triomf del Front Popular, es concedeix immediatament l’amnistia. El 24 de febrer a les 7 de la tarda, es restableix la normalitat democràtica; ”Prèvia convocatòria circulada abans d’ahir, s’ha reunit, amb l’únic objecte de donar possessió dels càrrecs de possessió consellers d’aquesta Corporació municipal, als senyors Miquel Galceran, Joan Canals, Miquels Musté, Feliu Jorba i Bonifaci Bros reposats en llurs càrrecs per Decret de l’Excm. Sr. Governador General-President de la Generalitat de Catalunya publicat al BO del dia 18 del mes que som, la totalitat de membres que composen l’Ajuntament d’aquesta vila”. També seran readmesos els tres treballadors acomiadats per raons polítiques; el guàrdia rural Manuel Vinaroz Mate, el sereno Rossend Almirall Sallent i el matancer de l’escorxador Marcel·lí Jorba. Finalment es tornarà a instaurar la Llei de contractes de conreu. Esparreguera viurà una primavera molt intensa. Totes les entitats i persones que havien patit la repressió, tornaran a la vida pública; conferències, activitats, reunions. Projectes que esclataran el 18 de juliol… Aquesta és ja una altra història.

Part del llistat de l'entrega d'armes.

Llistat de la majoria dels presos revolucionaris.

Ultimatum del tinent-delegat de la Guàrdia Civil

Demanda de reforços per part de l'alcalde al cap de policia.

Ordre del canvi de caporals del sometent.

Noves normes dels contractes de conreu després del 6 d'octubre de 1934.

Demanda de reunió de la CNT per debatre sobre el vot de les eleccions del febrer de 1936.

Reinstauració de la llei de contractes de conreu de l'abril de 1936.

Mal de guixes

A mitjan 1937 apareixen els primers símptomes d’un fenomen que marcarà profundament els esparreguerins potser més que la guerra: la gana. Un període que s’estendrà fins al final de la dècada dels quaranta. Uns  anys que seran més llargs que un dia sense pa.

Durant tres anys el Principat concentrarà tots el recursos en l’empresa militar i alhora la guerra dificultarà l’accés per a obtenir gra forà, problema que es veurà agreujat amb la divisió del país de la resta del territori republicà, quan els franquistes ocupin Vinaròs.  A més, Catalunya s’anirà omplint de refugiats, més boques per a alimentar. La nostra vila en rebrà 500, xifra que significa un augment de població del 12%. Aquesta situació s’agreujarà a mesura que el setge s’estrenyi.

Amb la fi del conflicte armat la situació no millora, ans el contrari, tres anys de guerra han deixat un país desfet. Cal sumar-hi, a més, una Europa en guerra i un nou model econòmic basat en la propietat privada, l’intervencionisme i l’autarquia. El model de caire feixista farà que la postguerra desemboqui en una prolongada depressió econòmica, que portarà àmplies capes de la població a la misèria. Els somnis de grandesa d’esdevenir un estat autosuficient restringiran el comerç exterior i, a més, l’Estat dictarà des de la producció i la distribució de productes fins al subministrament de les matèries primeres i els preus de mercat. En sectors com l’agricultura és on es notarà més el control; l’Estat es convertirà en l’únic comprador dels fruits agrícoles i els preus baixos que es fixaran per als aliments de primera necessitat faran caure dràsticament la producció, si més no en el mercat oficial.

A la pràctica s’establiran dos sistemes d’abastiment: el racionament, escàs i ineficaç, mitjançant les cartilles, i paral·lelament l’estraperlo, que generarà una inflació desorbitada dels preus. Es calcula que el 70% de les setmanades es destinarà al menjar, ja que productes bàsics com l’oli, el pa o les patates tindran un augment del 500% l’any 1943, si comparem amb abans de la guerra. El contraban esdevindrà una pràctica generalitzada per tots aquells que tinguin accés als productes bàsics, i es convertirà en un gran negoci per a les persones pròximes al poder. La fam esdevindrà una empresa molt lucrativa.

La unió dels factors donarà com a resultat una llarguíssima postguerra de deu anys, que serà especialment dura a les zones urbanes i industrials. Per desgràcia, Esparreguera es trobarà en aquest grup; la realitat socioeconòmica, amb un sector fabril potent, farà molt vulnerable el poble a la gana, tal com mostra el document de 5 de gener de 1940 (amb dades extretes de l’any 1936): d’una població activa de 2.319 persones només 300 persones es dedicaven a l’agricultura; la resta haurà de fer mans i mànigues per a alimentar-se, amb uns sous baixíssims i uns alts índexs d’atur. Aquesta informació es pot complementar amb la carta enviada al Jefe Provincial del Servicio Nacional de Trigo l’any 1941 en què s’especifica el nombre d’hectàrees dedicades al conreu de gra i llegums al terme; amb una presència significativa d’espècies poc apreciades a la cuina i avui desaparegudes dels nostres conreus, com són el blat de moro i les guixes. 

  

    

                         

La misèria anirà transformant la vida i noves imatges s’integraran en la quotidianitat esparreguerina; els primers símptomes s’observaran en els prestatges de les botigues de queviures, que a poc a poc s’aniran buidant. La farina començarà a faltar i la seva qualitat empitjorarà. El pa esdevindrà una autèntica obsessió.

Als camps del voltant de la vila l’herba estarà permanentment segada per tal de donar de menjar a les bèsties dels corrals. Conills, colomins i gallines ompliran els terrats de les cases. Aquesta serà la poca proteïna animal a què es tindrà accés.

Als horts, claus per a la supervivència de moltes llars, els propietaris s’organitzaran fent rondes a la nit, per evitar els robatoris de bandes de canalla famèlica.

A les cases, les famílies es barallaran pel menjar i d’altres el compartiran, i donaran la poca llet que hi haurà als més dèbils: vells, nens i malalts.

L’escudella cada dia serà més aigualida i els dies de festa, com Nadal, el gran banquet constarà d’un únic plat: col bullida com la utilitzada per a alimentar els animals.

Grans i petits estaran al voltant de la taula traient els corcs dels llegums amb agulles de cosir; la recompensa d’un incòmode viatge a les terres de Lleida i Tarragona per a intercanviar peces de roba robades a la fàbrica a canvi d’un farcell de faves corcades, amb el perill afegit de no ser confiscada la preuada mercaderia per alguna parella de la Guàrdia Civil.

Nens jugant a les bòbiles, passant la tarda remenant piles de clofolles per a trobar-hi una ametlla... Com deia el meu avi: “És una llàstima que la pana de la colònia no es pogués menjar”.

Els hàbits alimentaris canviaran ràpidament: les guixes esdevindran omnipresents i la carn serà sinònim de luxe i festa. L’enginy farà aparèixer la xocolata de garrofes, el cafè de cigrons i truites de “polvos”, sense ou, del tio Nelo. Però si un producte esdevé el leitmotiv de l’època, aquest és el pa negre; elaborat amb tota mena de farines, des del groc intens del blat de moro passant per tota la gamma de marrons que ofereixen els cereals o succedanis.

L’obtenció de queviures esdevindrà una prioritat, que justificarà tots el mètodes: deixar a deure a les botigues, malvendre els objectes de valor, favors sexuals, el bescanvi, el furt, la solidaritat d’una tupida xarxa social o, en casos de desesperació, donar els nens a entitats caritatives, tal com reflecteix el llibre d’actes de l’Ajuntament en la sessió de 26 de març de 1940;“4º Del resultado de una visita al Iltre. Sr. Presidente de la Casa Provincial de Caridad, efectuada por el Sr. Doménech, interesándose para que sean admitidos en los asilos de dicha Institución diversos niños cuyos padres se hallan en estado de no poderles atender, habiendo resultado favorable la impresión recogida.”  D’altra banda, el règim posarà en marxa una xarxa de beneficència, l’Auxilio Social i només a la província de Barcelona es repartiran l’any 1940 un milió i mig de racions. El finançament s’aconseguirà amb iniciatives tan curioses com el dilluns “Día sin postre” i el “Plato único”, que consistia que els dies 1 i 15 de cada mes els restaurants i fondes servien només un plat i cobraven el servei complet, impostos recoberts de solidaritat.

Al poble s’hi va situar el menjador infantil situat a l’actual restaurant Montserrat.

fotografia de l'arxiu Puig

En aquest context, no és estrany que a principi de 1939, a la vila aparegui una estranya epidèmia que motivarà l’arribada dels doctors E. Ley i C. Oliveras de la Riva, per a estudiar in situ el fenomen. Tal com expliquen a la Revista Clínica Española, el primer cas afectà l’ebenista L.A.S de 27 anys “en octubre de 1939, en plena salud y sin pródromos de ninguna clase, comenzó a notar por las noches, estando en la cama, calambres en las pantorrillas y también, aunque de forma más atenuada, en los muslos. Los calambres se repetían cada noche. Así pasó siete dias y entonces observó que al andar arrastraba la punta de los pies, especialmente el derecho, presentando ligero temblor en las manos. Al mes del comienzo de la afección aparecieron micciones imperiosas e involuntarias, a chorro. Las defecaciones eran también imperiosas y las deposiciones, en número de una o dos diarias eran de consistencia y aspecto normal. Algunas veces estreñimiento.

La dificultad para la marcha fue en aumento, resultando que ya en vez de arrastrar la punta del pie, lo que arrastraba y sobre lo que se apoyaba, era la mitad anterior de la planta del pie, instaurándose una marcha tipo digitigrada.

Pasados cuatro meses, ingresó en el “Instituto Neurologico Municipal”, donde sólo hay que añadir y señalar que el temblor intencional y de grandes oscilaciones llegó a incapacitarle para afeitarse y comer”.

En arribar a Esparreguera troben 30 casos, una mitjana elevadíssima si comparem amb els 10 d’Olesa de Montserrat, 12 a Igualada o els més de 25 en una ciutat important com era Terrassa.

El mal seguirà un patró: afectarà majoritàriament homes, joves, gent humil i especialment treballadors de la fàbrica. No es donaran casos ni en nens, ni pagesos ni tampoc entre les classes benestants.

Les investigacions apuntaran en un primer moment a causes infeccioses. L’afectació de la població jove farà pensar en el retorn d’aquests de les trinxeres i amb malalties com la febre de Malta, però la hipòtesi serà descartada. Seguidament se sospitarà que l’origen és a la mancança d’aliments, ja que la població associarà els períodes de pitjor alimentació amb l’aparició de la malaltia, però l’estudi minuciós de 19 casos mostrarà que els malalts no tenien un dèficit vitamínic tot i tenir una dieta energèticament molt deficitària (només es cobria 1.200 calories/dia de les 2.000/2.500 calories/dia recomanades per l’OMS). La resposta s’acabarà trobant en una intoxicació alimentària. En totes les dietes analitzades una lleguminosa esdevindrà hegemònica: la lathyrus sativus, les guixes.

Pacient del carrer de Barcelona, 16

Esmorzar: un plat de guixes, faves o pèsols

Dinar: un plat de guixes amb amanida d’enciam, ceba i tomàquet

Sopar: un plat de guixes, un got de llet i una ració de pa

Pacient del carrer de Sant Miquel, 22

Esmorzar: pa i una poma, o xocolata

Dinar: verdura amb patata o guixes amb patates, amanida d’enciam, tomàquet i ceba, ració de pa

Sopar: guixes amb patates, una poma, ració de pa

La malaltia es coneix com a latirisme mediterrani, popularment anomenat el mal de les guixes.

El creuament de dades de l’estudi mèdic amb el padró municipal ens ha permès mostrar una radiografia bastant acurada de la realitat familiar d’alguns malalts. Com per exemple, el cas de Joan del carrer de Madoz, fill d’Olesa de Montserrat, obrer d’una fàbrica de perxes de 28 anys, un noi de qui depenia econòmicament tota la família: la seva esposa Carme, la sogra i tres fills petits, el més gran de 5 anys. Com devien alimentar els tres nens a partir de llavors?

Al carrer de Barcelona en trobem un parell de casos. Per exemple, al número 16, la Margarita de 27 anys, treballadora fabril, mare d’una filla de quatre anys, que viurà juntament amb el marit i la sogra. A la preocupació per la malaltia, caldrà sumar-hi el dolor per l’absència del cunyat, ja que la seva militància d’esquerres l’havia portat lluny dels seus, possiblement a algun camp de refugiats a l’altra banda de la frontera. Les guixes seran l’únic plat que tastaran.

Si anem al carrer de Sant Miquel ens trobarem amb el cas del Joan, de 47 anys, treballador de la colònia a la secció de carbur, que haurà de deixar la feina l’octubre de 1941. El mal de guixes l’impossibilitarà de seguir aportant l’únic jornal que entrava a casa seva i del qual depenien la seva esposa, tres fills, la sogra i un nebot que vivia amb ells.

Gràfic per cortesia de Núria Mones

El panorama de misèria que presenta l’Esparreguera dels anys 1940 deixarà empremta en la demografia amb un creixement positiu de només 38 persones en una dècada; si bé les taxes de mortalitat tendiran a baixar, exceptuant pics, com el dur 1942. La carestia modificarà la natalitat i la nupcialitat al poble. Després de l’eufòria que significà el final de la guerra, els casaments i els naixements s’enfonsen, davant la impossibilitat d’alimentar més boques.

D’aquella època en sortirà una generació, que va desapareixent, d’àvies i avis amb hàbits estranyíssims, gairebé de psiquiàtric, com tenir el rebost sempre ple a vessar, encara que tinguessin el supermercat davant de casa; dinars amb plats que sobreeixien, olles sempre plenes, l’obsessió per anar al self-service i repetir tant com es volgués... Tot allò que tant s’havia somiat durant anys de tenir l’estómac buit.

L'infern del Beat Domènec Castellet

full de mà anunciant la inauguració de la biblioteca

Era un 26 de novembre de 1939, i tal com narra el diari, fou reinaugurada la Biblioteca Popular d’Esparreguera. S’estrenava una litúrgia oficial que duraria quaranta anys; el sermó i la benedicció del capellà, el discurs de l’alcalde,  les corretges del cap de la Falange, el tricorni del cap de la Guàrdia Civil. Tot sota l’atenta mirada del Generalísimo; la nova simbologia havia pres possessió de l’espai; s’havia penjat el màstil amb la bandera franquista i tapat amb un escut imperial l’esgrafiat de l’escut de la Generalitat que encara avui es pot observar a la façana.

Aquell acte era la culminació d’un mes de feina: esborrar tot rastre de la  biblioteca republicana, laica i catalana. Oberta el maig de 1938, en plena guerra. Una iniciativa que mostra el dinamisme de la rereguarda i que permetia acostar la cultura, sovint inaccessible, a les classes populars, una curta vida que agonitzava a mesura que les bombes s’acostaven a la població.

Entre les últimes anotacions escrites al dietari en català i les següents en espanyol havien passat nou mesos, el temps per acabar la guerra, purgar les institucions i posar en funcionament la nova administració franquista.

La nova etapa s’inicià un 26 d’octubre. Dos dies després començava la purga de llibres, seguint les normes donades des del Patronato Provincial de Archivos, Bibliotecas y Museos, de la Sección Infantil y de la Juvenil: “Se apartarán del servicio corriente, retirándose al mismo tiempo las fichas de los ficheros, los libros, folletos, revistas, grabados y toda clase de publicaciones: 

1º. Pornográficas de carácter vulgar sin un mérito literario;

2º. Las de propaganda revolucionaria y de ideas subversivas sin ningún contenido ideológico; 

3º. Las que no sean de mera propaganda, sino que posean mérito literario o

científico, en las que se expongan ideas marxistas, separatistas, inmorales y

contrarias al Movimiento Nacional.”

Durant nou dies s’aniran seleccionant les obres; els llibres inofensius romandran a les prestatgeries, a l’espera de compartir lloc amb llibres que han de fomentar la “Formación del espiritu nacional”. Una altra sort correran els llibres emmarcats en l’apartat numero 1 i 2, els quals seran enviats a la Biblioteca Central, i enterrats en algun cementiri de llibres.

D’altra banda quedava el grup 3, un gruix important d’obres molt heterogènies, llibres de Plató, Balzac, Gorki, R. J. Sender, Sthendal, Proust, una llarga llista en què abundaven, sobretot, autors russos, de per si sospitosos de revolucionaris, i tot allò escrit en català, començant per contes infantils, passant per la Història de Catalunya de Rovira i Virgili i acabant per la col·lecció sencera de l’editorial Proa Tot vent, per exemple. Aquest grup quedava confinat en una sala tancada amb pany i forrellat, lluny de l’abast dels lectors; el que popularment es coneixerà com l’Infern. Un nom que encaixava perfectament en un règim de dimonis rojos, santes croades i màrtirs cristians, com el Beat Domènec Castellet, que acabarà donant nom al centre, tal com proposa la Joventud de Acción Católica Española a l’Ajuntament.

L’infern es trobava a totes les biblioteques que havien sobreviscut la guerra. L’única manera d’accedir-hi, si se’n tenia coneixement, era sota el permís i la responsabilitat del director del centre.

La història, però, fou lleugerament diferent a la nostra vila. El 1953, arribà al poble una nova bibliotecària. Teresa Rovira i Comes feia 14 anys havia creuat la frontera francesa, camí de l’exili, acompanyada del seu pare, Antoni Rovira i Virgili, juntament amb un bon grapat d’intel·lectuals, entre els quals hi havia Pompeu Fabra. La Sra. Teresa, després d’aconseguir l’imprescindible “certificado de adesión al movimiento” començà a treballar, no sense abans haver hagut d’aguantar el discurs i les recriminacions per ser qui era, per part de l’alcalde.

La sorpresa i la indignació li vingué quan veié obres del seu pare, juntament amb els altres llibres maleïts tancats a l’Infern. Durant els cinc anys que fou a Esparreguera, la Sra Rovira es dedicà a retornar a poc a poc, a la sala de lectura, la gran majoria d’obres. Abans, però, hagué d’enfrontar-se, amb dures discussions, a les opinions contràries, d’algunes col·legues. No podem oblidar que el paper dels bibliotecaris havia de ser ”mantener y propagar por medio de las bibliotecas públicas establecidas en la provincia, el espíritu y la ideología que informa el Nuevo Estado”. La Sr. Teresa és una d’aquelles persones que desafiaren l’ordre establert construint la resistència cultural, des d’una anònima quotidianitat, amb un gest callat, que donà la possibilitat als esparreguerins i a les esparreguerines de trencar el pensament únic imperant.

La història dels llibres prohibits es tanca amb la mort del dictador. A la casa del beat hi arribaran unes caixes amb molta pols a sobre, que contenien els llibres titllats com a “pornogràfics” i com a “propaganda revolucionària i subversiva”, que després d’haver estat 37 anys segrestats, tornaven. D’altra banda, la Sra. Rovira i Coma, que també tenia papers confiscats, ha hagut d’esperar una mica més, 73 anys concretament, per veure retornats els documents personals de la seva família, els quals romanien a l’Arxiu de Salamanca.

porta de l'infern

 En tota aquesta història queda, però, saber quins foren els títols prohibits que van ser apartats de la nostra biblioteca; un interrogant guardat en alguna caixa, en el nou equipament municipal, que conté el registre. Potser algun dia s’obrirà… si les finances ho permeten.